Finisterre
Cap al final, els cants de sirena,
eixa altra forma de silenci, el sol de
la seua joventut, que no em reconeix,
(tal volta així la mort puga veure’m la cara)
el camí de pedra vora el penya-segat,
la barcassa que travessa la badia,
este mar que es fa fosc de llum gris i gavines.
Llocs
Institució Alfons el Magnànim, 2006
[Traducció al català d'Emili Casanova]
Algú en mou la maneta. I aleshores,
a la pantalla de la ment, el tot d’imatges
calidoscopiconarcòtiques
des del fons ocular de la caverna.
I els cants del cor pels herois de la Mare Pàtria.
I l'himne. I la bandera. I des del cel,
l'àguila imperial. El gran segell.
La vigilància. El Capità Amèrica.
I el Castell de Walt Disney. La maneta del cinematògraf.
Tres tristos mites. I les anacondes dels pantans més
fondos.
Tot l’odi. I vint-i-vuit infernats més.
«Massa tragèdies, dius, Johnny?››
L’orquestra, i una vegada i una altra, l'himne.
I Silver Surfer ple de ràbia
trucant a les comportes de l'Infern.
Orestes a Newtown
Edicions 96, 2019
Més sobre l'autor, ací
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
Entrades
