CONFESSIÓ

 

(Imatge pròpia)

Confessió

 

No sé quin estrany designi

em torna la pell paper de vidre,

 

cada nit, i és inútil l’afany

de llimar les meves invisibilitats,

 

amb l’amor confident dins de l’extrema

presó de la seva pròpia grandesa.

 

Condemna de versos sols

que anunciaven plenituds

 

que cap mirall reflectirà

potser mai. Confins de sorra

 

al cor de l’oblit, dunes de versos

que se’m petrificaven

 

als llavis sense ja somriures

ni besades. Jo no volia

 

ser poeta dels meus residus,

però ja no hi havia mans per embastar-los

 

ni ulls que me’ls mesuressin

humanament. Desproporcions

 

monstruoses d’un mirall a soles

(quan calla el món, no atorga

 

ni assenteix, se’ns torna

negre negatiu de desestimades

 

innocències). No, jo no vaig voler

ser l’isolat poeta, només el poema

 

del somni que m’exigia

i que un estrany designi desolava

 

—a soles, entre el mirall i la boira.

 

Albert Gavaldà

Tintes molles d’alba

Pagès Editors, 2025

Més sobre l’autor, ací

POÈTICA AMB FIGURA AL FONS

(Fotomuntatge popi)

Poètica amb figura al fons

Com qui jutja acabat el temps viscut

—però no finit— o deixa en suspens

l’incert projecte secret del seu ésser,

encara en cada vers escric la vida.

Com allunyat, com dins un món fal·laç,

i tanmateix, altiu, romandre-hi viu,

i tanmateix, enterc, que un vers grinyoli

sempre, mai no cabent en cap poema,

i, solament empès pel rar ofici

de dir el cru saber d’una mirada,

saber rimar encara escriure amb viure,

poesia callada, estreta mida

verídica del crit —oh inversemblança

de tota sang dins el cor de l’exili

del ver—, alquímic jo, parpella d’ala,

quimèrics vols d’ocells, el somni pur:

com l’aspre so dins arpes sense cordes

—duresa al verb d’un Amor de tungstè—,

ja etern tot temps, el silenci de Déu

que cancel·la el discurs on ets sumat.

Albert Gavaldà

Poemes d'Abissínia

Pagès Editors, 2019

Més sobre l'autor, ací