L’aire verd que sorgeix de la nuesa
dels turons i dels arbres pren un vol
silvestre fins als vostres pits i us porta
en secret la claror més primigènia.
Les pedres mil·lenàries us observen
lluents per la calor; els arbres xuclen,
enamorats, els alens i fan brisa.
El món és un regal sublim, besau-lo.
La natura és el vostre guariment.
Una passió confidencial
Adia Edicions, 2026
Més sobre l’autor, ací
.JPG)
adverteixen el terror de l’avenir
la lluna no vol ser plena
s’adorm damunt la muntanya
i oculta el paisatge
ara mort
que d’infants ens enamorava
que de joves ens estremia
record pells inexpertes que es despertaven
al bell mig de camps d’espigues de blat
ara els ateus
miren la creu que s’han tatuat al front
l’únic espai de pau per
inhalar
exhalar
inhalar
escoltar
el coach
el xaman
flastomar
mecagontot
on érem
què fèiem quan encara quedaven dies
un moscow mule a la piscina
que uns pares vius van comprar
a principis del dos mil
em falta l’aire
però hi ha una màquina que ho pot arreglar
gràcies a Déu.
Com una cussa
Adia Edicions, 2026
Més sobre l’autora, ací
I
És l’angoixa de mi i de veure l’entorn
dislocant-se a cada instant sens frisança,
i de veure raptat el conat de la vida,
l’ensopida bandera molt espellifada
d’un herald envellit i amb missatges perduts.
És l’espessa saliva i l’aire estagnant
de les hores retudes quan manca el sentit,
quan l’embat de la xacra i el pes d’envellir
ens macera el cor i fa lenta la pensa.
És quan penses que actues només amb rebuig
de matèria noble que omplí de puixança
i animà altres moments a l’empara d’un temps
que el crèiem pautat per atènyer el futur.
És el plor reprimit de qui es venç ell mateix...
Talment un ballarí que recula amb reflux
d’un onatge cansat, i a la riba pereix
lassament amansit per tornar a començar,
així ens deixondim per eixir d’unes càrcers
de por i abatiment; molt nafrats i amagrits,
però vius, i amb desig de tornar a respirar.
Vet aquí el balanceig de la vida que ens mou
com el sotraguejar d’un tren atrotinat
però no pas rendit: «Persevera, per severa,
per se vera»... Enmig de les dificultats!
Transitem d’un estat fins a un altre encegats
pel dolor de l’estrip, el panteix, l’esgavell;
per la vida feliç, renovada i tranquil·la,
de l’alè, la sutura i la guarició.
En sortim cada volta més vells, més prudents.
En sortim, tanmateix, com d’un nou naixement:
rebuts amb un primer petó, irrepetible!
—gloriós i dinàmic, ardit, venturós—,
que la mare ens fa del capet fins als peus
amb els llavis molsuts de la vulva amorosa
quan ens rep en el món i ens prem en el cor.
Amb aquest bes s’engega el rellotge de l’ésser.
És el bes natalici, sacrificial,
que conjura el dolor i enarbora l’amor,
i segella la xifra de l’ésser nounat.
La Xifra és la parla d’allò transcendent
que reclama escoltar-nos la dada humana.
No he comprès mai del tot la fredor del clos Dasein.
L’escalfor de la xifra almenys assumeix
l’immens potencial dels lligams entre humans
i el circuit creatiu que els pot transcendir.
Tan sols el risc de l’altre —i el risc que em pertany—
ens permet superar el solipsisme ingenu
del qui ha sucumbit dins el seu fanguissar.
El teixit dels lligams protegeix d’intempèries.
Quan l’atzar fusiona el jo amb un tu
s’engendra un nucli dens que esdevé en potència
un actiu de futur, graduat en escales
de raó i sentiment mai del tot compassats.
El bes
natalici
Pagès Editors, 2025
Més sobre l’autor, ací
Metafísica
Tan clara i blanca
aquesta llum de finals d’estiu!
Tan nítides les arestes de les coses!
Negres, tan espesses, arreu, les ombres!
Ni un plomissol
en aquest blau tan fondo,
tan dens, també de no res!
Té peresa l’aire ardent i pla.
A penes un perfum de farigola exhausta.
Tot és ple d’un buit impalpable,
absència de pes,
com una vella fusta surant
damunt de la pell impalpable d’un estany
Llum de tardor
Pagès Editors, 2025
Més sobre l’autor, ací
De
vegades, pel març
De
vegades pel març, l'aire es tornava tebi.
Ales d'abril somreien a frec del campanar,
el bleix del temps gemmat suaument agitava
els jardins de les cases i els jardins de la sang.
Els arbres borronaven. Poc després llavis grèvols
de poncelles besaven aquell vent amorós
i entre el saüc i l'heura s'acoblaven les merles.
Però encara era l'hivern als jardins de la sang:
com infants que es desvetllen a mitja nit i ploren,
els havien bressat amb rondalles de por.
Per als jardins de sang era la primavera
una frisança estèril. El temps, no sempre esquerp,
guardà en calzes madurs la llum dels dies tendres
i a poc a poc floriren els anys del seu estiu.
De
vegades, pel març, l'aire es tornava tebi.
Kiparíssia
La
Magrana, 1981
Més
sobre l’autora, ací
(Imatge pròpia)
Daurades, immenses copules.
Jim Monison
Noble pell de blat mòlt i de sargantanes dòcils,
senyora dels epitelis i la sensualitat:
vine a informar-te amb diligència
que encara no sé ben bé si saber-te
dona o sal bípeda.
És demanar massa un poc de la glòria
del teu temps?
Vull edificar-te tota càlida per dins
i fer-te de fulles noves i de pètals,
arrecerat dins la malenconia verda
de la natura santa.
Gran Dama en Pèl, vestida
amb els humors de l'aire,
gastes el gruix tendre d'una orquídia
i la delicades d'una gran muntanya
on sóc el bus en cerca
dels límits de la tipografia.
Ara escric el teu nom sense lletres
mentre em bec
un te de tinta simpàtica.
Tens raó tu.
Poema d'amor en dos temps
Ed. 7 i mig, 1999
Més sobre l'autor, ací
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
PINTAR L’AIRE
Esgrafio un límit
i amb blau egipci
m’entinto el cor.
D’allà on he dormit
fins que m’he despertat,
un feix d’imatges
s’han envolat enlloc.
Vas callar-te un secret,
però, en els teus dibuixos,
hi bategava una màcula.
Ara pintes universos,
muntanyes de llum blava,
plantes imaginàries,
pintes l’aire, mars i abismes.
Els ulls fecunds
Tres i Quatre S.L., 2023
(Imatge no identificada presa de la xarxa)
La longitud de l’aire
Hi ha fets del dia a dia
com aire generós gronxant
l’espai.
Senyalen el camí
que el tornassol del temps ha
capgirat.
Declamen eloqüents.
Hi ha fets que transfiguren,
foguegen veritats.
Relaten la metàfora
del si de la bellesa,
llaurant i mantornant la terra
fèrtil
on creix la pròpia veu.
La longitud de l'aire
Pagès Editors, 2023
Més sobre l'autor, ací
(Imatge pròpia)
El límit imprecís
del cel i l’aigua
dibuixa el perfil del teu dolor.
T’ha abandonat la sola
paraula que t’unia
al seu record
i tot és ja molt lluny,
difús, com si s’ho hagués endut
l’incendi d’aquest sol
en els merlets de l’aire.
No hi és. No hi ets.
Estàs fet d’esperances
truncades, de fe abolida,
d’amarg present.
En aquesta hora de la nit
no busquis pietat, compassió.
Ets home sol.
La còpia en negatiu
d’una ombra calcinada.
Natura d'infinit
Edicions 62, 2017
Més sobre l'autor, ací
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
Entrades
