EL PES DE LES ALES

 

(Imatge pròpia)

EL PES DE LES ALES

 

A cada casa un buit,

a cada pas un paisatge de silenci.

Francesc Bernàcer

 

Aprèn una vegada més

a mirar la bellesa escàpola del món

tan atentament que et puga sorprendre

sempre resolta en una veritat

senzilla

com la set

abans del glop d'aigua,

com un arbre

que somnia a contrallum tot l'horitzó.

 

Mira-la un colp més sense amagar-te gens

rere l'escorça de mots

escrits a rajaploma

o pervinguts amb el corrent tenaç

de rius que vessen sang.

 

Al capdavall ets fill de la lentitud

d'una mirada, de l'obstinació

en uns mateixos angles i llums,

dels pòsits amargs del temps

i els escorrims d'una veu

que es mou per les venes

amb el seu batec sempre confús.

 

Procura que els mots s'alcen lleugers

com el vol dels ocells

que travessen els vespres dels teus dies

i el seu cant

que toscament evoques

 

i perfàs entre els silencis.

 

Que tot el pes

siguen ales per a aquest viatge

que no acaba. Amb veritats

senzilles

com la set abans del glop d'aigua,

com l'arbre que es fon amb l'horitzó.

 

Manel Rodríguez-Castelló

Passatge

Edicions del Buc, 2022

Més sobre l’autor, ací

[L'autor recita ací el poema]

EL POETA

(L'estàtua del poeta que em llegeix el poema i jo. 

Sant Miquel de Balasant, Eivissa)

EL POETA

Veig la lluita guanyada.
Vet aquí els teus mots densos,
closos, perfets. Volien
només això, ser un món
novell, en clara òrbita
de tu desprès, notícia
d'un silenci; tancar,
fet pensament, un trèmul
dia escampat, una ànsia
que a una claror s'aboca.
Veig la lluita perduda.
Tot el poder que tenen
els teus mots expansius,
llur màgia, la bellesa
del seu rostre, són mots
només, sols poesia.
Això volien. Saben,
però, que això no basta;
que no podran portar
més enllà de llur mort
la càrrega mesquina;
que no podran dir mai
tota una alta evidència:
que per forats continus
el tresor va perdent-se.
Saben que el bé és aquest
batec immens i atònit
que només es pot viure.

Marià Villangómez

Els dies

1950

Més sobrer l'autor, ací

EL TEU I EL MEU NO-RES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

El teu i el meu no-res

A quina distància
el teu i el meu
no-res.

Sílvie Rothkovic

i vam deixar de veure’ns,
perquè les pupil·les se’ns gastaven de mirar
i van revoltar-se contra el jou intransigent
del nervi òptic.

i vam deixar d’entendre’ns,
perquè ens parlàvem, imprudents,
amb la llengua esmussada
que descrea les coses.

i vam deixar de sentir-nos,
perquè la veu se’ns va aigualir
i a les orelles hi teníem la remor
que fan tots els silencis
quan comencen a sentir-se
a si mateixos.

i cadascú va carregar-se a les espatlles
el seu Jo,
i cadascú va arraulir-se al seu no-res particular
i el va covar.

i un dia
sota el ventre
hi vam notar els primers batecs:

era el terror immesurable
que fan totes les coses
quan s’adonen
que existeixen.

Xavier Mas Craviotto

La gran nàusea

LaBreu Edicions, 2021

Més sobre l'autor, ací

[EL TEMPS HA VINGUT...]

(Imatge pròpia)

El temps ha vingut d'aigües ensopides.

calfred del vent arrossegant silenci.

S'atura I’aire amb batec vigilant.

Preludi de dansa, la cendra viva:

porta la nit inici de foguera.

Anna Montero

Polsim de lluna

Victor Orenga, edicions, 1983

Més sobre l'autora, ací