EMPREMTES

Tota tu, perfil de poesia, lluites contra el buit amb la paraula plena. Qui escolta? Qui et demana? Ets tu sola en la nit dels poetes. OLGA XIRINACS
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Terror. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Terror. Mostrar tots els missatges

dissabte, 21 de març del 2026

[ARA ELS FARS SEMBLEN LLUMS...]


(Imatge pròpia)


Ara els fars semblen llums d’ambulàncies

adverteixen el terror de l’avenir

la lluna no vol ser plena

s’adorm damunt la muntanya

i oculta el paisatge

ara mort

que d’infants ens enamorava

que de joves ens estremia

record pells inexpertes que es despertaven

al bell mig de camps d’espigues de blat

ara els ateus

miren la creu que s’han tatuat al front

l’únic espai de pau per

inhalar

exhalar

inhalar

escoltar

el coach

el xaman

flastomar

mecagontot

on érem

què fèiem quan encara quedaven dies

un moscow mule a la piscina

que uns pares vius van comprar

a principis del dos mil

em falta l’aire

però hi ha una màquina que ho pot arreglar

gràcies a Déu.

 

Clàudia Darder

Com una cussa

Adia Edicions, 2026

Més sobre l’autora, ací

dimarts, 12 d’octubre del 2021

[AQUESTA ÉS LA NIT...]

(Imatge de  Joey Helms, presa d'ací)

aquesta és la nit que les llunes es giren

i mostren terrorífics xucladors

boques badades sense llavis

aquesta és la nit dels rius sagnants

de llargues ombres, de focs apagats

és la nit de carbons, d'espills

sense imatge

una nit sola, espessa

que lentament es podreix


Anna Dodas

El volcà

Edicions 62, 1991

Més sobre l'autora, ací

divendres, 24 de setembre del 2021

EL TEU I EL MEU NO-RES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)


El teu i el meu no-res


A quina distància
el teu i el meu
no-res.

Sílvie Rothkovic


i vam deixar de veure’ns,
perquè les pupil·les se’ns gastaven de mirar
i van revoltar-se contra el jou intransigent
del nervi òptic.

i vam deixar d’entendre’ns,
perquè ens parlàvem, imprudents,
amb la llengua esmussada
que descrea les coses.

i vam deixar de sentir-nos,
perquè la veu se’ns va aigualir
i a les orelles hi teníem la remor
que fan tots els silencis
quan comencen a sentir-se
a si mateixos.

i cadascú va carregar-se a les espatlles
el seu Jo,
i cadascú va arraulir-se al seu no-res particular
i el va covar.

i un dia
sota el ventre
hi vam notar els primers batecs:

era el terror immesurable
que fan totes les coses
quan s’adonen
que existeixen.


Xavier Mas Craviotto

La gran nàusea

LaBreu Edicions, 2021

Més sobre l'autor, ací