VESPRADA D'ODI, I ÚNICA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Vesprada d'odi, i única

 

No et dedicaré cap poema,

no t’escriuré ni un sol mot, ni una sola paraula;

no m'entretindré dibuixant el teu nom

en cap platja ni en cap paper pretenciós.

Malgrat això, no vull oblidar-te: vull odiar-te

amb amarga consciència, lentament insomne.

Insistisc: no et dedicaré cap bona paraula

ni t’atorgaré cap bon gest. Seré com tu, com tots.

Alexandre Navarro

Ex-vot

Fundació Bancaixa Sagunt, 1987

Més sobre l'autor, ací

COMÈDIA

(Imatge pròpia)

COMÈDIA

L'insomni és una pròtesi de l'esperança.
Amb una bombeta plena de lassitud,
el preludi en do menor sostingut
de Rachmàninov i un whisky barat,
amb paraules que foren escrites
en un temps de nostàlgia destituïda
i la inútil innocència de fer l'amor
per oblidar-nos completament de la vida
en aquesta matinada prematura,
el més digne que queda de nosaltres
és mentir-nos, Amanda, i dibuixar la lluna
amb què es miren les coses perdudes
per a sempre, amb la nit recolzada
en la finestra gelada de novembre
entre les quatre passades i les set.
Barcelona condecora la tristesa
i l'amor és una joguina trencada
per haver-la gastada massa temps
i no havíem vingut ací per trobar-la
sinó per trair la soledat massa visible
entre nosaltres i tornar-nos una mica
més humans, més febles, si pot ser.
No discutim doncs, l'ambigua identitat
del silenci, centrem-nos tu i jo en el secret
i en l'escenari perfecte, plora si vols
l'aigua amarga i continguda d'eixe passat
oprobi, plora la certesa del record
del que un dia fou important i ja no importa,
i entreguem-nos una darrera vegada
a la luxúria que el desamor conserva
amb aquella calidesa pura dels abandonats.

Salvador Iborra

Els cossos oblidats

Onada Edicions, 2009

Més sobre l'autor, ací

AMFÍBIA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

AMFÍBIA

Com la salamandra que habita el toll

d’aigua clara, m’enllito

entre els líquens flonjos del desamor.

Com la salamandra obro

drenatges balsàmics i curatius

als peus d’un déu mimètic i calcari

que m’oculta del món.

Amfíbia i extenuada, llenço

pellofes de memòria

a l’obaga on hivernen les paraules.

Montserrat Butxaca

Amfíbia

Viena Edicions, 2020

Més sobre l'autora, ací

LLEGÓ EL FIN / ARRIBÀ LA FI

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

LLEGÓ EL FIN

Gritos de silencio, vacío aterrador…

noches de insomnio, celos, odio, dolor.

Lágrimas en la lluvia, descalzos por el jardín,

recogiendo solo espinas, y un amor que llegó al fin.

Sueños en penumbras, besos de marfil,

frío entre las sábanas, caricia de reptil.

Solo en esta noche, hielo que araña la piel,

Toma tu copa de reproche y olvida que un día fui fiel.

---

ARRIBÀ LA FI

Crits de silenci, buit aterridor...

nits d'insomni, gelosia, odi, dolor.

Llàgrimes a la pluja, descalços pel jardí,

recollint espines només, i un amor que arribà a la fi.

Somnis en penombres, besos d'ivori,

fred entre els llençols, carícia de rèptil.

Sol en aquesta nit, gel que esgarrapa la pell,

Pren la teua copa de retret i oblida que un dia vaig ser fidel.

Arantza Guinea

Deshojando amapolas

Lord Byron Ediciones, 2015

Més sobre l'autora, ací

[Traducció del castellà feta per mi]

RAUXA

(Imatge presa d'ací)

RAUXA

Deu ser que el veritable amor

només admet el temps verbal

del futur condicionat.

Fins i tot les fulles de pi

moren, i s’assequen els rius,

sentim el que no hem viscut.

Ni la ira horrible dels déus

s’eternitza més que un llampuc.

L’amor és com la pols i el llot

i les crostes de terra seca

que ha empedreït l’hivern ventós,

on s’estanca l’aigua salvatge.

Avui, com que no sents dolor

i et veus les ales generoses,

prometràs un amor per sempre.

Demà, però, ¿qui en sap del cos

i de la ment la rauxa estulta?

Josep Borrell Figuera

Desmesura d'amor

Pagès Editors, 2020

Més sobre l'autor, ací

RÈQUIEM

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

RÈQUIEM

No puc anar a canviar

l’aigua de les flors

al nostre cementiri

de records.

Voldria que s’anessin

podrint des de l’arrel

al costat d’un insecte

anegat i sense nom.

Però aquest desig

no podrà ser real,

tampoc.

Tota la nostra història

és un gran ram de pètals

de plàstic a l’engròs.

Sílvia Bel Fransi

Deixar anar. Soliloqui en mi sostingut

Viena Edicions, 2018

Més sobre l'autora, ací

PASSEIG POÈTIC DEL PUIG DE SANTA MARIA

Dins de les activitats que l’Ajuntament del Puig de Santa Maria ha preparat per a la 2a Setmana de les Lletres, hui ha tingut lloc un recorregut cívic pel Passeig Poètic. Enguany he estat invitat a llegir un dels meus poemes que restarà imprés en el passeig durant tot l’any al costat dels d’altres poetes.

Aquest és el poema d'"Inventari de fragilitats" que hi he enviat:

                 Llevàrem l’àncora.
Ens vam aventurar
per aigües desconegudes
i territoris perillosos per a l’amor
com qui es fa a la mar sense mapes ni brúixola.
Volguérem assenyalar els punts cardinals
amb la fragilitat de les nostres abraçades,
orientar-nos enmig
                 del desordre dels nostres cossos,
marxar mar endins o terra enfora, que tant li fa
a l’espill de les aigües salabroses del desig.
Nauxers maldestres, navegàrem
al bell cor de l’aigua novella, imprudents
com qui nada envoltat de taurons.
Resseguírem vents despullats: horitzons
transparents: aurores insomnes: capvespres
resplendents: escumes iridescents...
Amb l’efervescència peremptòria
                del deler volguérem abastar la mar.
Mar enllà, però, sospitàrem que no trobaríem
la nostra Icària.
                         Massa tard:
vam arribar a terra incògnita.
I ensopegàrem, orfes de fars, amb roques
filoses que tallaven com guillotines.
Ptolomeu ja havia advertit
en els seus mapes de l’existència de serps de mar
i certes criatures perilloses: Hic sunt dracones.
       I també de caníbals. Nosaltres.
D’aquella travessia només quedà al bell mig de la mar
              el derelicte del nostre atreviment.

Inventari de fragilitats

Onada Edicions, 2016

ARETÉ

(Imatge no identificada presa de la xarxa i retocada per mi)

Ella guarda un calcetí meu 
al seu armari, una prenda 
inútil que mereix el vell amor 
d'uns mesos d'hivern i d'almoina. 
Encara escoltaré la criatura 
que elles diuen pena per no
perdre'm la processó de l'oblit 
entre les coses que no volien ser-nos. 
Volia fugir i em vaig perdre  
endevinant aquell silenci de veus:  
no hi ha més tristesa que la que gastes  
i jo encara guarde l'altre calcetí.  
L'amor era un exiliat entre nosaltres,  
el vàrem foragitar com un jueu de la terra,  
i ara ens mira des del seu paradís, riu;  
nosaltres no érem sinó la seua creació,  
ho comprenia tot, i nosaltres respiràvem,  
mentrestant, i ens miràvem els ulls per a gaudir.

Salvador Iborra

Un llençol per embrutar

Viena Edicions, 2003

Més sobre l'autor, ací

POEMA AMB DATA: [CINC DE GENER...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

VII

Cinc de gener i les sabates buides

 de tu.

           Només un mail trenca el matí

com un discurs de palla universal

que em distrau l’efecte de l’alprazolam.

Demà, sense ganes, vaig a Madrid.

En quin cantó o taula de marbre

oblidaré el teu tacte d’orquídia,

la llum dels teus llavis que m’ha encés

una estació nova de cireres?

Queda’t amb la dignitat que albire

des de les meues pupil·les d’herba.

Marisol González

Contratemps

Ed. Germania, 2014

Més sobre l'autora, ací

CAPELLA REIAL A GRANADA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

CAPELLA REIAL A GRANADA

Les figures jacents de Juana la Loca 
i Felipe el Hermoso, feixugues pel son 
al cadafal de carrara esculpit per Ordóñez 
el 1520, catorze anys 
després de la desavinent mort del rei, 
trenta-cinc abans de la fi patètica de la reina. 

Els dits d'ell preguen mentre acaricien l'espasa, 
símbol d'una ambició grollera i implacable; 
les mans d'ella preguen mentre aferren el ceptre, 
la seva darrera i feble pretensió de dignitat. 

I, tanmateix, una mirada més atenta revela 
la passió de l'artista per la veritat oculta: 
aquestes marmòries efígies de marit i muller 
giren el cap mirant en direccions oposades. 
Ell menysprea la dona amb qui es casà per raons d'estat 
mentre ella ignora l'home que assassinà 
a poc a poc l'amor esbalaït que li duia. 
Un gest privat en pedra pública.

Sam Abrams

6 poemes

Aula de poesia de la Facultat de Filologia de València, 2003

Més sobre l'autor, ací

MÉS TARD, QUAN L'OMBRA ALLARGADA

(Font de l'Eixample. Aielo de Malferit. Imatge presa d'ací)

MÉS TARD, QUAN L'OMBRA ALLARGADA

   Més tard, quan l'ombra allargada ja havia apuntat, com s'esqueia, després de provatures oloroses i grotesques intrigues d'equipatges furtius que defugien les hores, el sol de biaix, a mitja alçada, amagant camaleons imberbes en les canaleres i la lluna adormint llops en la rebotiga dels astres, ens aplegàrem tots dos, esbossant els somriures dels diumenges amb l'estrictament necessària roba de faena, desacostumadament conjuntada.

    L'ombra, encara era allargada, més tard; i jo només ho apuntava en una font que, com avui, mor a espaiet, com un lament, cada vesprada.

Francesc Collado

Aigüestortes

Ed. Bromera, 1991

Més sobre l'autor, ací i ací

COM EL VENT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Com el vent que es menja per les puntes 
les banderes, així vam començar 
a desestimar-nos. 
I quin espectacle el nostre, 
fabricant debades una esperança 
rere l'altra. 

D'aquests anys, sí, 
queden alguns bells records, 
espases que brillen 
fins en les tenebres. 
Però ara ho veig clar: 
érem un arbre que creixia 
amb destrals a les arrels. 

Quantes vegades  
se m'ha esborrat aquest poema  
per les llàgrimes.

Manuel Forcano

Ciència exacta

Ed. Proa, 2014

Més sobre l'autor, ací i ací

IMAGINES I PREJUTGES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Fèiem el so alegre d'una clau al pany

que obre una porta.

Ens vam despullar com qui obre

finestres que miren al mar:

els ulls fixats en cada línia d'horitzó.

En l'aigua dels besos

vam ofegar la set.

I les illes

van tocar la costa.

Ara imagines i prejutges

què s'hauria fet de nosaltres

si aquell amor hagués tingut més dies

com un tren al qual afegeixen més vagons,

si aquella tarda ara no l'hagués convertit

en aquest poema, bandera hissada

que sense vent

no oneja.

Perquè al capdavall

-com has gosat dubtar-ne?-

es va imposar la realitat:

les illes

van tornar a ser-ho.

Manuel Forcano

Estàtues sense cap

Editorial Proa, 2012

Més sobre l'autor, ací.

A FREC DEL DESAMOR

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

L’amor es pot suplicar, comprar, rebre com a obsequi, trobar al carrer, però no es pot robar!

Siddharta,

Hermann Hesse

He abraçat la teua mirada amb els meus silencis,

enyore els teus ulls en què mai he viscut.

He reclamat a trenc d’alba instants eterns impossibles,

recull ombres nues, argentades d’infinit.

He pagat a preu d’or els desigs de la foscor del desamor,

m’arrossegue nu per camins nus pintats d’inessències.

He obtingut amors d’absència viva en carrers deserts:

esguitons de somnis, panteixos de lluminàries esparses.

He intentat robar l’ombra mínima del teu amor llogat

però només he viscut les primícies salvatges de la mort.