EMPREMTES

Tota tu, perfil de poesia, lluites contra el buit amb la paraula plena. Qui escolta? Qui et demana? Ets tu sola en la nit dels poetes. OLGA XIRINACS
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris No-res. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris No-res. Mostrar tots els missatges

diumenge, 1 de setembre del 2024

POÈTICA

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Poètica

 

Escriure un nou poema,

marcar la pell de l’aigua.

Amb lleugeresa, els signes

s’estiren i es deformen

i diuen el que volen;

l’oreig, el sol i els núvols

es tensen, s’abrillanten

i l’home que els contempla

-el vent asserenat,

la llum tibada i alta-

només veu el seu rostre

o, limpidesa pura,

pregon el seu fracàs,

tan sols contempla llis

les pedres rubinoses

de fons d’un gran no-res.

 

Sergi Jover i Rejsek

Ressenya dins d’Antologia La terra del foc

Lletra Impresa Edicions, 2023

Més sobre l’autor, ací

dimarts, 24 de gener del 2023

CANÓ DEL TEMPS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Canó de temps


I el temps no es desfaci com el fil d’un cabdell llençat a l’abisme.
Czesław Miłosz
(Trad. de Xavier Farré)


L’estiu ha confòs l’alba i els vespres,
ceps amb raïms, el blat amb rostolls.
La llum ha eixalbat el mur del cel,
un castell de núvols ara blancs.
De ben lluny, un cotxe alçava pols
i remors pels camins de l’espera:
eren llambrecs, somnis, ombres, veus
que porten brins i grumolls, records.
Obre clarors el temps que retorna,
blanqueja la paret del present
i, tot sembrant de belles paraules
el pedrís de la casa d’avui,
dibuixa el rostre perdut dels pares,
l’aroma dels capvespres d’agost
amb delits de la terra i del cos.
La plana de sobte s’ha omplert
de sentors i de mandres; les mans
de les pedres han blaït els anys,
que tot d’una es fan cendra i no-res.

 


Josep Maria Sala-Valldaura

Refer el no-res

Pagès Editors, 2022

Més sobre l'autor, ací   

dilluns, 14 de novembre del 2022

FÈNIX

(Imatge de Francisco Agraz)

Fènix

Anireu a buscar un altre incendi fenici per adaptar el solipsisme dels morts que s’agiten a l’àgora sorda del pou. Només així, del foc, les ales vives d’aquests plagis de cadàver tornaran a deglutir la cendra d’aigua que ennuegui amb nova veu les parets pedra del forat. Només no-res, a queixalades, pot obrir l’àmbit d’un nou tot on l’aire absenti la incansable persistència de la mandra neuronal.

 


Marc Romera

La nosa

Pro Edicions, 2014

Més sobre l'autor, ací

divendres, 24 de setembre del 2021

EL TEU I EL MEU NO-RES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)


El teu i el meu no-res


A quina distància
el teu i el meu
no-res.

Sílvie Rothkovic


i vam deixar de veure’ns,
perquè les pupil·les se’ns gastaven de mirar
i van revoltar-se contra el jou intransigent
del nervi òptic.

i vam deixar d’entendre’ns,
perquè ens parlàvem, imprudents,
amb la llengua esmussada
que descrea les coses.

i vam deixar de sentir-nos,
perquè la veu se’ns va aigualir
i a les orelles hi teníem la remor
que fan tots els silencis
quan comencen a sentir-se
a si mateixos.

i cadascú va carregar-se a les espatlles
el seu Jo,
i cadascú va arraulir-se al seu no-res particular
i el va covar.

i un dia
sota el ventre
hi vam notar els primers batecs:

era el terror immesurable
que fan totes les coses
quan s’adonen
que existeixen.


Xavier Mas Craviotto

La gran nàusea

LaBreu Edicions, 2021

Més sobre l'autor, ací


divendres, 3 de gener del 2020

LA MEMÒRIA DE LES PETJADES

(Imatge no identificada pesa de la xarxa)
LA MEMÒRIA DE LES PETJADES

Amb el dit, calcant la tristor de les pèrdues,
ressegueixes la línia d’una gota de pluja
caient pel vidre cap a l’abisme dels adeus.
L’aigua, malgrat transparent, va tacant de grisor
el paisatge difús del carrer. Penses
―traçant al mateix temps, amb precisió,
les corbes que la gota dibuixa en el camí―
si la vida, si les etapes que cremem,
no ens portaran, també, dictades pel destí,
cap a llocs inhòspits, cap a regions estranyes
on mai tindrem respostes del passat,
on tot seran preguntes
a un vent de tardor i fulles mortes.
Però la gota d’aigua, de manera sobtada,
fa un gir imprevisible i deixa el teu dit
assenyalant cap al no-res, enmig del buit.
Llavors, penses, que mai hem de caure
en l’errada de seguir cap camí
que no sigui el nostre, per molt que la pluja,
aixecant murs de grisor o de boira,
esborri la memòria de les petjades.

José Luis García Herrera
La memòria de les petjades
Onada Edicions, 2019
Més sobre l'autor, ací

dilluns, 6 de maig del 2019

[VERRÀ LA MORTE E AVRÀ I TUOI OCCHI]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Verrà la morte e avrà i tuoi occhi –
questa morte che ci accompagna
del mattino alla sera, insonne,
sorda, come un vecchio rimorso
o un vizio assurdo. I tuoi occhi
saranno una vana parola,
un grido taciuto, un silenzio.
Cosi li vedi ogni mattina
quando su tè sola ti pieghi
nello specchio. O cara speranza,
quel giorno sapremo anche noi 
che sei la vita e sei il nulla. 

Per tutti la morte ha uno sguardo.
Verrà la morte e avrà i tuoi occhi. 
Sarà còme smettere un vizio, 
come vedere nello specchio 
riemergere un viso morto, 
come ascoltare un labbro chiuso. 
Scenderemo nel gorgo muti.
---

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls –
aquesta mort que ens acompanya
des del matí a la nit, insomne,
sorda, com un vell remordiment
o un vici absurd. Els teus ulls
seran una vana paraula,
un crit callat, un silenci. 
Així els veus cada matí 
quan tota sola t'aboques 
a l'espill. Oh, estimada esperança, 
aquell dia sabrem, també, 
que ets la vida i el no-res. 

Per a tots té la mort un esguard. 
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls. 
Serà com deixar un vici, 
com veure a l'espill 
emergir un rostre mort,  
com escoltar un llavi ja tancat.
Muts, baixarem la gorja.

Cesare Pavese
Poemes
(a cura de Josep Ballester)
Ed. Bromera, 1987
Més sobre l'autor, ací

[Traducció al català de Josep Ballester]

diumenge, 28 de gener del 2018

[PER VENIR DEL NO-RES...]

(Detall de la pintura L'ascensió a l’Empirean, part del tríptic Visions del més enllà, Hieronymus Bosch, Palau Ducal, Venècia)
per venir del no-res potser ja hauríem
d’haver arribat a casa.
són lents els dies breus.
d’un sexe miserable,
la joventut ha estat un temps de febre,
la maduresa un repte.
captius dels que trepitgen
un sòl de dogmes,
sopar de gana, el nostre.
serem nosaltres els culpables únics
d’haver estat dòcils?
som ventres de pobresa.
buscàvem lletres noves
al nostre sil·labari.
hi eren?
avui sabem que hi eren,
no vam saber trobar-les.
Francesc Garriga Barata
Swings
La Breu Edicons, 2015
Més sobre l'autor, ací i ací