FAM

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

FAM

 

El blau d’aquest cel

Sense matisos, algunes

Aus esporàdiques (el buit

que deixen al seu darrere),

La marinada, potser, blanques

 

Pampallugues als àlbers,

Pedretes, migpartida pilota

De goma al teulat, el pany

Desert de carretera, intuïda

 

Remor de l’aigua a la séquia,

I, allà, al fons, a l’abast

De dos dits entreoberts, un

 

Isolat rectangle de xiprers:

Tota aquesta insadollable

 

Fam de la mirada.

 

Josep Civit i Mateu

Vidrendins

9 Grup Editorial Cossetània Edicions, 2024

Més sobre l’autor, ací

[SOLS HI HA UNA MÚSICA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 

sols hi ha una música

d’aigua que perdura

en els paranys de la meus pensa:

el regalimar verd de la teua mirada.

més enllà, tot s’esquerda

en un enrenou

sense rostre ni final,

la indiferència d’una ombra

devorada per l’oblit.

 

com són d’invisibles

els signes de la pell

per a ensinistrar-los

en un poema!  

 

Hermini Pérez i Edo

Anells concèntrics d’aigua

7 i mig Editorial de poesia, 1998

Més sobre l’autor, ací 

EL PES DE LES ALES

 

(Imatge pròpia)

EL PES DE LES ALES

 

A cada casa un buit,

a cada pas un paisatge de silenci.

Francesc Bernàcer

 

Aprèn una vegada més

a mirar la bellesa escàpola del món

tan atentament que et puga sorprendre

sempre resolta en una veritat

senzilla

com la set

abans del glop d'aigua,

com un arbre

que somnia a contrallum tot l'horitzó.

 

Mira-la un colp més sense amagar-te gens

rere l'escorça de mots

escrits a rajaploma

o pervinguts amb el corrent tenaç

de rius que vessen sang.

 

Al capdavall ets fill de la lentitud

d'una mirada, de l'obstinació

en uns mateixos angles i llums,

dels pòsits amargs del temps

i els escorrims d'una veu

que es mou per les venes

amb el seu batec sempre confús.

 

Procura que els mots s'alcen lleugers

com el vol dels ocells

que travessen els vespres dels teus dies

i el seu cant

que toscament evoques

 

i perfàs entre els silencis.

 

Que tot el pes

siguen ales per a aquest viatge

que no acaba. Amb veritats

senzilles

com la set abans del glop d'aigua,

com l'arbre que es fon amb l'horitzó.

 

Manel Rodríguez-Castelló

Passatge

Edicions del Buc, 2022

Més sobre l’autor, ací

[L'autor recita ací el poema]

L’EDAT ÉS UNA XIFRA ADMINISTRATIVA

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

L’EDAT ÉS UNA XIFRA ADMINISTRATIVA

 

Dormo deu hores,

recomptes paral·lels.

Retardo tant com puc el moment de

baixar

els quatre pisos estrets d’escala infame.

Tanco amb clau fent les tres voltes,

amb contrapunt de cadeneta.

Em llevo amb les mans encarcarades

d’aquest fred de pis sobrevalorat.

La boca cada dia em put més

i no hi ha fluor que ho amansi.

No em tenyeixo.

Guardo els bitllets dins sobres reciclats.

Per sopar, mitja magdalena

sucada amb tel de llet

com qui protegeix records.

 

A la caixa per pagar una dona m’etziba

«es que son noventa y seis años ya».

I sense el cabàs de l’edat

també que passi, no tinc pressa.

M’ha visitat la veu aguda de la iaia dins l’orella

i a la mirada, un altre tel.

Em fixo en les nostres compres:

iogurts, llet, ous, galetes.

Tant de bo ens separés un paquet de condons!

Però se’m caduquen,

com els iogurts, la llet, els ous i les galetes.

 

El proper matí entre setmana

davant les neveres dels làctics

li donaré el meu telèfon fix.

 

Eva Ortega Puig

Clavells, digueu

Adia Edicions, 2025

Més sobre l’autora, ací

[EL GEL EN LA MIRADA]

(Detall del "Tríptic de la passió" de l'obrador del Bosch)

El gel en la mirada. Cinc dits

de ràbia que acaricien l’estilet

suen sobre el cuir calent

de la beina i rellisquen sobre

                  l’eix cert de la mort.

I la nua gorja del que espera

en el sec desert de la ignomínia.

I el cos escapçat que jaurà

    sobre l’arena

                  desolada de la memòria.

Jesús Giron Araque

Tríptic de la passió

Trancatimos Editors, 2022

Més sobre mí, ací i ací

AVANTSALA

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

AVANTSALA

 

Serà que passen els anys

amb vent passen

vent que fa passar les pàgines

com vol

 —mentre intentava llegir allà

seia com un indi sobre una roca

el llibre anava boig

la llum corria boja a amagar-se dins la nit

clementíssima

 

Meus deus que feia una por

sentir

les muntanyes del nord de l’illa

on

animals no domèstics

miren des del final

 

La mirada salvatge

té un to

de mirall d’un secret

de nuesa i paradoxa

clement clementíssima

 

Oberta tant la rialla de la més àngela

que li veia una flama d’or puríssima

a la campaneta del fons

de sa cova boca

 

non cupe vampe aquesta vegada

clara aurora de pobles

somiats grecs i amants

on en barca vira l’amor

s’encalla a l’escull de meus dits

_juro que tinc aigua de sentiment

que omple camins

 

viure sí

viure

pega grega

ambre dels pins

als peus

abans de sortir a escena

ballar fins a ser

atzavara rossíssima

somnis ràpids

 

jo no soc cap déu

però tu tampoc

Anna Enrich

Paüra

Pagès Editors, 2024

Més sobre l'autora, ací i ací

PRESTÀNCIA D'UNA ROSA

 (Rosa Navarro, titellaire, a qui va dedicat el poema)

Prestància d'una rosa

 

El mal i el temps cruel

ens van privar de tu,

però no de la teua mirada,

lluerna lluent de mots

que no calia dir,

del teu somriure viu

que tantes coses deia i a tots ens acollia

Com un riu lluminós

de corrent ferma ens atrapares.

 

No et vaig veure donar vida

a les vostres petites criatures,

teues i de Josep,

no vaig gaudir de la delícia

sinó en la imatge indeleble

d'un record.

Quanta màgia per a un nom:

talment una rosa que no es marceix

i assenyala constant el més arcaic

d'una memòria inesgotable.

 

Isabel Robles

Han tornat les roselles

Perifèric Edicions, 2023

Més sobre l'autora, ací   

POTSER

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

POTSER

 

Potser només el foc,

potser només l'onada de la llum,

potser només el gest del temps a la mirada,

potser només la tramuntana,

de braços transparents i poderosos

que encén l'aire

i desvetlla cada mica de pell.

 

Potser només la mà i la roca,

potser l'escorça,

el pètal,

potser el cos dins de l'aigua.

 

Potser només la solitud dels cims,

potser només el tamariu

amb l'ombra projectant-se entreteixida,

teranyina benigna,

potser els camins dels astres dins la nit,

potser només l'abisme de l'albada.

 

Potser els teus ulls,

potser alguns mots antics,

potser només la veu,

el cant com un recer,

el traç més pur del somni,

potser els meus dits

resseguint el teu ventre.

 

Carles Duarte

Els déus no abandonen Antoni

Onada Edicions, 2015

Més sobre l'autor, ací i ací