EMPREMTES

Tota tu, perfil de poesia, lluites contra el buit amb la paraula plena. Qui escolta? Qui et demana? Ets tu sola en la nit dels poetes. OLGA XIRINACS
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joan Carles González Pujalte. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joan Carles González Pujalte. Mostrar tots els missatges

dimecres, 12 de novembre del 2025

TRES

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

TRES

 

On el dit ha perdut l’empremta,

el cor el seu reflux, el llavi el foc,

la teia d’altres focs que a la fusta nova

s’enganxaven. On la carn ha perdut

els extrems i els tactes, els meandres,

els rius empallegosos,

les penínsules la ira de la roca viva que,

cretàcica, s’endinsava a l’oceà.

On la neu ha deixat el seu blanc

en l’espai infinit i és un plec brut

de desordre i controvèrsia.

On la poma s’ha podrit des dels angles

cap endins, on s’ha fet aquell centre tou,

sucós, aquella crema infecta

per als insectes voraços.

On les pedres arrosseguen infèrtils

aquella inarrel de l’arbre que es dóna

al límit extrem del paisatge. Allà el rastre.

Com l’ofidi que oblida la cua entre les arenes.

Com el rèptil que abandona la pell.

Per si ens animem

a buscar-nos l’un a l’altre.

 

Joan Carles González Pujalte

Rastres de l’escapista

Bromera Edicions, 2025

Més sobre l’autor, ací

dimarts, 23 d’octubre del 2018

[L'OMBRA ENCARA MÉS REDUÏDA...]

(Balanceig - Kandinsky. Al revés com diu el text)
L'ombra encara més reduïda d'un gerro de ceràmica. 
L'escai blanc d'un sofà. Dues peces de lluna, 
com dues natges obertes. Una simfonia de Bach. 
Un kandinsky mal penjat, cap per avall. 
Una primera aquarel·la abstracta. 
Un sàndal fet fumera, un corriol d'escarabats.
Una tarda espellofada rere la finestra.  Una finestra
abocada a un devastat paisatge. 
Lluny, la carretera amb fosses comunes als marjals, 
amb gossos estripats a les vores.
Un pany de paret nu com el meu braç.
Un jazz senzill com quatre parets blanques.
Un sol de trompeta. Un tacte sense pell.
Una pell tancada amb clau i forrellat.
Un traç mínim de sang que em puja per les artèries.
El so d'una aixeta. El so d'una cisterna.
El so del celobert. Un tros de cable elèctric.
Una pinça de les celles entre els coixins del sofà.
I un borrall sucós de pèl que ha vomitat el gat.

Joan Carles González Pujalte
Cerimonial de clemències
Ajuntament de Nules, 2018
Més sobre l'autor, ací

dissabte, 20 de febrer del 2016

[COM AQUELL...]

(Ariadna i Teseu de J.B. Regnault, Museu de Belles Arts, Ruan, França)
Com aquell 
heroi del laberint, campió de minotaures 
que torna a l'illa blanca 
amb pendons de benvinguda engarlandada 
i tanca els ulls i ensuma la sal, 

es recompon el cabell desbaratat pel vent 
i toca el timbre de l'amada.


Joan Carles González Pujalte
Tants barrets
Ed.Brosquil, 2004
Més sobre l'autor, ací