LLUNA

(Imatge pròpia)

Lluna

 

Necessit un esbart de papallones pàl·lides,

clapotejant amb dèria, cales de gesmil...

                                        necessit,

trobar l’aljub que fa del tremolenc oceà

                                  un aucell nounat

i vull TROBAR, el desesmat fuetejar d’un cometa

EN-callat a la fosca d’un bagul tancat...

per desxifrar el misteri

de com t’ajupes i tanques el cercle

per semblar-te a la lluna.
 

Salvador Albaïna

Díptic

Esclat, 1993

Més sobre l’autor  ací

 

SENHAL

(Imatge no identificadaa presa de la xarxa)

Senhal

Tornaves de la mort. Camí de casa, 

vas trobar un mocador que el sol d'abril, 

empegueït i clar, descoloria. Amb fil vermell, 

les inicials gravades d'aquell nom  

et van llançar a la cara, com un puny, 

el perfumat misteri d'assutzenes 

que algú, cos femení, deixà oblidat 

entre els furtius papers de la teva memòria.

 

Ponç Pons

Desert encès

Quaderns Crema, 1989

Més sobre l’autor, ací

[AIXÍ, SI FINS LLAVORS ELS MEUS AMORS...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

[Fragment]

[...]

Així, si fins llavors els meus amors

eren fets de sospirs i de sopors,

van ser de carn, de fluids i de brases;

si abans necessitava moltes frases

per no entaubà’s al sol de l’ideal,

va trobar esgambi en un hort terrenal;

s’alliberà del callòs més romàntic

i a l’hort hi feu el niu i un bon salt quàntic;

perquè el jardí de l’amor hi té un mur

ben auster amb una esquerda d’on en surt

un pàmpol d’or que és dels jardins l’enveja

i un bell llorer ufanós que bé l’ombreja

i el seu cant sensual fa un so bucòlic

que veus capat el misteri catòlic

(que l’èxtasi o l’espiritualitat

no és patir en solitud a Montserrat

ni ser un Werther abocat al suïcidi)

i en canvi veus Déu més com un Ovidi,

que degué sentir el cant de l’univers

tant com el Dant però en canvi el seu vers

pot ser picant i riure si fa falta

sense patir per la instància més alta

(per més alta n’entenc el demiürg

i no August, que el prengué per cap de turc).

[...]

Amat Baró

Riu avall

Editorial Fonoll, 2024

Més sobre l’autor, ací

 

[QUAN VAIG NÉIXER...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Quan vaig néixer, tenia ales.

Ho sé pel mal que em fan els omòplats

cada vegada que em foto de lloros i em provo d'alçar.

Per què em van caure o qui

me les tallà sense jo adonar-me'n

és el misteri que m'acompanyarà

mentre m'arrossego desmembrada pel tros de vida

que em toca.

 

Laia Martínez i López

Venus volta

Lleonard Muntaner, 2018

Més sobre l’autora, ací

ÀMBIT DE L'ANTIGA CASA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

ÀMBIT DE L'ANTIGA CASA

 

Per la casa solitària, ja fum,

retall d'or enfosquint-se en la memòria,

vagarà el perfum d'un altre hivern.

 

No quedarà gespa als racons on vas nàixer

ensangonant la pell de primavera,

ni cap esguard s'obrirà a la tardor

devers uns cels fets de la llum de l'aigua.

 

Fantasmes orbs, guardians de l'oblit,

emmudint les mans humides dels lliris

colliran gessamí d'interiors deshabitats,

calaixos blancs on mai no cloguérem ones.

 

La cambra delimitarà ombres en l'aire,

allà on retrats teus ompliren calzes de por i misteri.

Ja les aus hauran emigrat a la mar

des de murs i finestres que la nit ennegreix.

 

Les vesprades seguiran rebent les estacions

damunt l'espai del cel i els arbres

mentre una pluja blanca s'emmiralla,

lluita entre la mar i la tristesa,

en la pàl·lida melangia dels teulats.

Gaspar Jaén Urban

Cabdells de la fosca trancada

Tres i quatre, 1976

Més sobre l'autor, ací

QUASI MEDITACIÓ DAVANT UN CRANI HUMÀ

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

QUASI MEDITACIÓ DAVANT UN CRANI HUMÀ

 

Potser, entre la terra humida

que t'ha guardat fins ara,

hauràs trobat allò que diuen pau.

Potser...

 

Potser, un dia tu també buscaves

L’abraçada i la fe, com jo i com altres

(abraçada i cor ample, sense vores,

una fe i una meta pura i alta),

quelcom que per aquí hom sol dir quimera.

Potser...

 

Potser l’au fugissera que guardaves

cercava altres espais, altres esferes,

horitzons sense límit ni temença,

o qui sap si camins torts o boirosos.

Potser...

 

Potser, la força ardenta que bullia

dins d’aqueixa lleu closca,

esperant l’hora, el dia, el lloc, el tacte,

no trobaria el solc que desitjava.

Potser...

 

Potser tindries gola de misteris,

o de ritme, o de imatges,

o de coses petites,

o de coses senzilles...

Potser...

Potser series un de tants, inèdit,

desconegut fins pels teus, pels més íntims.

Potser...

 

O, potser, entre espines i coratge

tu gaudies el cel escrivint versos.

Potser...

Potser...

Potser...

Jaume Bru i Vidal

Retrobament

Diputació Provincial de València, 1961

Més sobre l'autor, ací

[EL DIA QUE VA NÉIXER...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

El dia que va néixer el germà

petit tot era misteri,

l’ambient entre la il·lusió

i la tensió contingudes,

els gran neguitosos.

Tu esperaves només

que et retornessin la mare.

Bel Granya

Síndria esberlada

La Garúa Editorial, 2020

Més sobre l'autora, ací

BLAU DE NIT A PRAGA

(Església de Týn. Turisme de Praga)

BLAU DE NIT A PRAGA

Amb burí de mercuri grava espirals a l’aire

l’esperit del vent que infla els tendals,

es cargola com un gat d’angora a les espatlles nues,

tempera el vespre ardent.

El blau de nit es vessa com aigua celeste

en els pinacles de l’església de Týn,

nau de pedra oferta al misteri.

Només a la sereníssima Venècia he vist

un ultramar com aquest,

que pren en els seus braços

l’or de les pomes del Paradís.

Teresa Costa-Gramunt

Blau de nit a Praga

Cossetània Edicions, 2014

Més sobre l'autora, ací

(necròpsia)

(Crist jacent de Mantegna)

(necròpsia)

la calma traspua
la pell de silenci
dels cossos badats
sobre la lasciva
fredor de la pedra
amb ferm bisturí
hi hem perfilat
tots els noms de l’oblit
-un únic, mistèric,
secret nom per a tots
apagau el llum
                               en sortir

Pere Perelló i Nomdedéu

Cants llebrers

Adia Edicions, 2016

Més sobre l'autor, ací

[LA TEVA BOCA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

La teva boca, espiral 
de dolls de coure i joc, 
se centra en mi; 
els rovells celestials ens 
anomenen, quan les nostres
       veus-misteri 
arrenquen pèls al vidre. 
Separats, avancem per camíns 
veïns, on cel i brau, batejats
       amb forques,
       somriuen; 
sento prop el teu lluny, 
un raig m'acarona tranquil.

Miquel de Renzi

Tres fan la centena

Edicions del Mall, 1978

Més sobre l'autor, ací