EMPREMTES

Tota tu, perfil de poesia, lluites contra el buit amb la paraula plena. Qui escolta? Qui et demana? Ets tu sola en la nit dels poetes. OLGA XIRINACS
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Paradís. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Paradís. Mostrar tots els missatges

dimarts, 25 de febrer del 2025

LA INDÒMITA

 

(Eva de Lucas Cranach el Vell)

La indòmita


Una dona caminant per un carrer

que ningú més no pot trobar.

Una dona profundament boja

i lliure, així, sense metàfores.

Raquel Casas

 

Lilith soc jo i Eva és la impostora.

Qui és ningú per dir-me que el paradís ja no em pertany?

Qui és aquest home de fang que, com un porc,

s’arrossega?

Qui és aquest Déu a qui només ell deu obediència?

Lilith soc jo i Lilith és la serp amb qui m’enrosco i follo.

Lilith som. Vols venir amb mi i deslligar-te?

 

No ho sabeu. Però l’Edèn crema i els gessamins són de cendra.

No ho sabeu encara. Però el paradís és la foscor.

Jo cavalco a llom del diable i soc la Senyora d’aquesta terra

que reguem amb la vostra sang.

Quan acluqueu els ulls, us pot salvar un pacte.

La llibertat és saber que no serem.


Lídia Gàzquez

El vent farà dissabte

Ed. Fonoll, 2025

Més sobre l'autora, ací


divendres, 22 de novembre del 2024

[VINDRÀ L'HORA DE JUTJAR-ME...]

 


( Fotografia de Jürgen Fälchle)

II

 

Vindrà l’hora de jutjar-me

i hauré estat els meus versos i esborralls:

una joguina plàstica, un glavi

de tall capriciós i fugisser

que voldria escriure

sabent-me carn d’oblit i melangia.

Llavors,

em reconeixeré en aquest ofici

de penitència, sense complexos

ni obligació verbal

de provar-me, de mostrar-vos

aquesta sang que vessa dels meus dits.

Llavors,

lliurada, la sentència final

–tan vostra com de ningú,

caurà com un eclipsi caut i tebi

miratge real on la mort és morta

i jo mor assaciat

d’ensopiment entre jardins i fonts

d’aigua envidreïda.

Paradís o masmorra. Felix culpa!

només romandran els somnis.


Andreu Blai

Nimfeu

Bromera Edicions, 2024

Més sobre l'autor, ací

dissabte, 28 de setembre del 2024

EL DRAPAIRE


(Imatge no identificada presa de la xara)


I  (el drapaire)

 

L’any passat vaig prometre

de no tornar a morir

en les mateixes dates, la tardor

que mena l’aire fred

i empareda el portal del paradís.

 

Enguany he decidit

plantar-li cara amb noves estratègies:

els sards i les oblades són més grossos

quan l’aigua esdevé freda

i a la cala ningú no et desbarata

el blau monòleg de la solitud.

També el fred contribuirà sens dubte

a aquest recolliment, a aquest silenci

que exigeixen les muses

per comparèixer i dur la màgia

inexplicable de la creació.

La vida al paradís té els seus problemes:

tanta felicitat

esmussa les neurones del cervell

i tal vegada tenen

raó els desenganyats: algunes cambres

de l’ànima sols s’obren

amb les claus oxidades del dolor.

 

Però jo vaig prometre no morir

i les meves paraules no duran

cap pàtina de boira o de tristesa.

Seré aquesta tardor

el poeta del goig i l’alegria:

cantaré el salm del tord, la llar del foc,

els lents rissos del fum damunt el prat

acolorit d’argent amb la rosada.

I espantaré a pedrades el drapaire

avar i taciturn que, com cada any,

devers aquestes dates puja lentament

pel caminal estret que mena a casa,

i em demana aixopluc amb arts indignes

perquè me’n compadeixi:

un lloc a casa teva que és tan gran,

un racó qualsevol per al meu jaç,

sols uns mesos per no morir de fred,

tu que tens tants possibles i que pots...

 

Passa el mateix cada any: no puc negar-m’hi,

i en haver-se instal·lat tot m’ho trastoca.

Es torna peresós i malfeiner.

Desordenat, xerraire, només pensa

a beure i a menjar i a discutir

amb mi per matar el temps

fins que guaiti al portal un altre cop

el rostre de la nova primavera.

És pessimista i solitari.

Desenganyat de tot, no creu en res,

i se’n riu, de les meves esperances.

Només calen uns dies de mal temps,

sense poder sortir,

i jo ja sóc com ell. Ningú no sap

que a casa, hi vivim dos. De cap manera

no em visiten les muses, i els amics

no tornen perquè pensen que a l’hiverna

ell i jo som la mateixa persona.

 


Jaume Oliver Ferrà

Amb un mapa del tresor

El Gall editor, 2010

Més sobre l’autor, ací


dilluns, 8 d’abril del 2024

[UN POEMARI ÉS...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)


Un poemari és com el taló d’una sabata.

És com un xec en blanc, estés al portador.

O com una vella persiana, persa, a pesar de tantes coses.

És com un terrat.

Com un solar abandonat pels gats, on queden els poetes.

És como una sardina que tan sols dóna la llanda.

Una batalla a ultrança, contra tota una paret.

La lletra de batalla d’un sintagma armat, un clar exemple de l’absència.

El pagaré d’una cultura sense fons.

Paranimf d’una nimfa d’un trist oasi passadís.

Paradís perdut de seda: Aquest Calaix

                                                                       dels Astres.

 

Lluís Roda

El subratllat és meu

La Forest d’Arana, 1988

Més sobre l’autor, ací i ací

diumenge, 14 de gener del 2024

[SOY UN AVE... / SOC UNA AU...]

(Imatge presa d'ací)

Soy un ave

mi cuerpo puntiagudo vuela solitario

no he visto el paraíso

mi vuelo cubre los mares

no he visto el infierno

mi vuelo mece los vientos.

Estoy en un campo de trigo

no he visto a Dios

una brisa mueve la espiga.

 

---

 

Soc una au

el meu cos punxegut vola solitari

no he vist el paradís

el meu vol cobreix els mars

no he vist l'infern

el meu vol bressola els vents.

Soc en un camp de blat

no he vist Déu

una brisa mou l'espiga.


Virginia Fernández Collado

Lluvia. Poemas 2006 - 2016

Fondo Kati, 2017

Més sobre l'autora, ací 


[Traducció meua al catala]


diumenge, 22 d’agost del 2021

PROVETES DE GEMECS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

provetes de gemecs

 

els vestigis de la ferralla 

no eren el paradís. i avui 

els neons oliosos 

són els únics capaços

de simular el naixement

d’alguna cosa nova. res a fer.

seguim espiant els guies

per si la seva carn mostra

la marca d’algun triomf.

quan anem a dormir

els gemecs que fem totes 

podrien cabre en provetes petites

de vidre a punt de trencar-se.

som a la darrera volta de no voler

saber res de nosaltres. cada acció

condueix a entrar en bombolles ben iguals.

alienades voldríem tornar al ventre

i rebentar la bossa. no tornar a sortir.

aquesta hauria de ser l’única premissa.


Raquel Santanera Vila
Reina de rates
Pagès Editors, 2021
Més sobre l'autora, ací

dissabte, 29 d’agost del 2020

MÍNIMA PARA UN MALABARISTA

(Imatge pròpia)


MÍNIMA PARA UN MALABARISTA

Opuesto a lo que algunos
puedan pensar o escribir,
la poesía sirve para profanar.

Y este verbo es mucho más
          que sacar la tierra de los muertos,
o llegar hasta el tú después de excavar en el yo,
                              o espiar por la rendija del paraíso.

Profanar es habitar el silencio
                 para darle forma de boca roja.

---
MÍNIMA PER A UN MALABARISTA

Contràriament al que alguns
puguen pensar o escriure,
la poesia serveix per a profanar.

I aquest verb és molt més
           que traure la terra dels morts,
o arribar fins al tu després d'excavar en el jo,
                               o espiar per l'escletxa del paradís.

Profanar és habitar el silenci
                  per a donar-li forma de boca roja.

Yirama Castaño Güiza
Flor del espinillo. Colección
 Municipalidad de Curuzú Cuatiá, 2020 
Més sobre l'autora ací i ací
[Traducció pròpia]