 |
| (Desert de Tunísia. Imatge pròpia) |
qui,
què sóc, no ho veieu?
Estirada, concreta, cosida a dietaris.
Lliure, colrada. Més, velam de núvols tècnics.
Articuladament
només metall i pedra sense rínxols.
Biaix sorprès en permanència.
Inquiet metrònom de tempestes,
veu de robot, caló de notes baixes,
sóc això. Més encara,
la lupa, el pols. Nervis de silicona
per jutges encebats de pasta desfullada
amb la predel·la inútil.
Autoclau esclatant, sóc temps i espai
tenyint trespols i cossos
desplaçaments de llauna amb filaments de plàstic.
I encara sóc. I sóc miracle,
un calendari, un mes, un programa amb neutròfils,
un cop de cap al cap de cada estona
amb signatura fràgil.
Algoritmes teixits de binaris, de xifres,
becs i picades orbes.
I, amb tot això, no em trobo res
per assaonar els trànsits. Ni la pell.
Tinc potser un ruixim d'òlibes,
massa blavor, dromedaris als llavis...
I em queda secretament,
i no ho veureu,
la por
de l'espai sense res
i del desert que em capta.
Felícia Fuster
I encara
Ed. 3i4, 1987
Entrades
