CAMPAMENT D’HIVERN

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

CAMPAMENT D’HIVERN

 

Ordre imminent de desar armes

i obeir la fam

                                que assota d’abrics el paisatge.

La gebror arriba com vestit d’encàrrec,

puntual i blava;

molles de pa sec que tremolen

dins de mans balbes.

Aquí hi ha hagut una guerra,

ara l’hivern tot just l’ajorna.

Moment de mirar si em queda res:

                     un sarró escàs,

passaport de rebel,

       gairebé tot el seny perdut,

però cap adreça a la butxaca;

cap indret que m’empari del ras.

 

Com sabeu, vosaltres,

els que heu estat soldats de bé,

on podreu passar el proper hivern?

 

Laura Rosich

Semàntica de la intempèrie

9 Grup Editorial Cossetània Edicions, 2023

Més sobre l’autora, ací

SATIE

 

Erik Satie (1891, Ramón Casas).

Satie

 

L’hivern i el fred

eren de color blanc.

Un blanc sense malícia

traient el cap en els meus records.

 

La pura blancor de la boira

cobrint les muntanyes

de la meva infantesa

eren d’una dolça simplicitat.

 

No era una corona com canta Verdaguer

a l’Oda a Barcelona,

sinó la quietud del lent pas dels instants,

simplicitat de la vida.

 

Talment la Gimnopèdia primera de Satie.

Escoltant, veig dansar el blanc,

impassible i lent als Tossals

que mig encerclen el meu poble.

 

Fermí Roig Ferrer

Tot comença amb el desig

Associació La Gent del Llamp i 9 Grup Editorial / Cossetània Edicions, 2025

Més sobre l’autor, ací

[REMOR DE COPS D'AIXADA,...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Remor de cops d’aixada, no la sents?

Rera les altes tanques de paret.

Sense repòs, però molt lentament,

enllà de la cleda contínua del temps.

 

Arrencaven els ceps, han cremat els sarments,

damunt la terra bona s’estenia l’erm.

Pel serpent del rial arrosseguem

passos neguitosos d’aquests peus de vell.

 

La saviesa clamava al guaret,

a les canyes seques que movia el vent:

“Contempla’t en mi com esdevens

aconseguida mort de tu mateix."

 

Ajupits en l’ombra, caven comparets

a les despullades vinyes de l’hivern.

No hi ha llum per tota la buidor del cel.

Només uns cops d'aixada al fons del fred. 

Salvador Espriu

Antologia poètica

Edicions 62, 1978

Més sobre l'autor, ací i ací

CANVIEN LES ESTACIONS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

CANVIEN LES ESTACIONS

Vine a trepitjar raïm, tardor,

aire plaent de finals de setembre,

que a la delícia del camí et plegues.

En el niu de l’hivern, amb foc de palla, 

acuden blaus dins l’espessor del dia

que vencen un moment la contingència.

Amor grenyal, tornes amb les cireres,

les arracades de la primavera

que pinten de vermell vent i desig.

Conduït pel migjorn que empeny les veles,

l’estiu es reconeix en ell mateix

i els nous amants convenç de fugir en cercle.

 

 

 

Joan Manuel Homar

Ningú

Viena Edicions, 2022

Més sobre l'autor, ací i  ací 

 

ORACLE CONTRA LA TARDOR

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

ORACLE CONTRA LA TARDOR

Pleguen els bars, apilades les cadires
al cementiri de l’estiu turístic.
El sol allarga l’ombra de ningú.

No lluny, camins endins, per darrer cop
s’oloren les garrofes i els raïms.
Marxa un pagès, repassa el forrellat
tement l’intrús nocturn a la caseta.

Se’n torna al poble, on pot parlar amb algú
durant els vespres que tothom ignora.
Qui ara es troba sol, viurà desert
l’hivern: el fil de fum vagarejant,
un paperot al remolí dels pàmpols.

 

Antoni Nomen

Esquerpes o bucòliques 

Adia Edicions, 2022 

Més sobre l'autor, ací

MAR, MAR, MAR

(Imatge pròpia)

Mar, mar, mar

 

Aquest és exactament el mar de l’hivern passat. L'he reconegut igual que tots els anys. Mirar l'aigua para el temps. He vist la mínima variació de les ones, una fugaç gavina que planejava, les mateixes crestes escumoses i l'espurna de salnitre en l'aire que entrava pels ulls. Em sent una criatura específica i qualsevol astúcia de la natura m'emociona, m'ompli de cansament i infantil exaltació: mirar l'ombra del ponent, escoltar-se el pols, remirar nimietats. Si mancaren aquests instants de soledat ¿per què buscaríem les aigües? I sé, per això, que tornaré encara a aquest mar germà de tots els anys i de tots els ulls, de les mans que esperen les aigües.

 

    Vicent Berenguer 

Imitació de la soledat 

Ajuntament de València, 1990 

Més sobre l'autor, ací

PARADOXAL MENT

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

paradoxal ment

 

No hi ha res més perillós que viure.

RICARD CREUS

 

 

He viscut amb la consciència

de formiga al pati de l’escola.

 

En un permanent hivern lectiu.

 

Li he tingut molta,

molta por a la por.

 

En fondíssimes presons

de prudència m’he reclòs.

 

I qui si no jo mateix

ha encastat metòdics vidres afilats

a l’incert mur del desig,

 

i li ha amagat tots els guants

al neguit de les mans.

 

Qui si no jo mateix pateix ara

dolorosa, cruel,

inguarible ferida per tanta vida

malversada a l’altra banda.

Josep Civit Mateu

La taula del nàufrag

Pagès Editors, 2021

Més sobre l'autor, ací

ÀMBIT DE L'ANTIGA CASA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

ÀMBIT DE L'ANTIGA CASA

 

Per la casa solitària, ja fum,

retall d'or enfosquint-se en la memòria,

vagarà el perfum d'un altre hivern.

 

No quedarà gespa als racons on vas nàixer

ensangonant la pell de primavera,

ni cap esguard s'obrirà a la tardor

devers uns cels fets de la llum de l'aigua.

 

Fantasmes orbs, guardians de l'oblit,

emmudint les mans humides dels lliris

colliran gessamí d'interiors deshabitats,

calaixos blancs on mai no cloguérem ones.

 

La cambra delimitarà ombres en l'aire,

allà on retrats teus ompliren calzes de por i misteri.

Ja les aus hauran emigrat a la mar

des de murs i finestres que la nit ennegreix.

 

Les vesprades seguiran rebent les estacions

damunt l'espai del cel i els arbres

mentre una pluja blanca s'emmiralla,

lluita entre la mar i la tristesa,

en la pàl·lida melangia dels teulats.

Gaspar Jaén Urban

Cabdells de la fosca trancada

Tres i quatre, 1976

Més sobre l'autor, ací

EL NIDO DE LAS GARZAS BLANCAS / EL NIU DE LES GARSES BLANQUES

(Imatge presa d'ací)

El nido de las garzas blancas

 

Soy una cabaña en ruinas entre tu voz y un largo invierno 

Conozco el canto del pájaro solitario en su nido vacío

Me fui de un país lejano para vivir en una lengua extranjera

Conozco la cama fría, la mañana sin café

Conozco la espera que germina para nadie 

La espera de alguien que podría llamar a mi ventana con sus alas

o una vieja carta entre los labios.

En el corazón del invierno la poesía enciende un fuego

y en las más profundas soledades llena el cielo de garzas blancas

que siempre vienen para hacer su nido en mi voz.

---

El niu de les garses blanques

 

Soc una cabana en ruïnes entre la teua veu i un llarg hivern

Conec el cant de l'ocell solitari en el seu niu buit

Me n’aní d'un país llunyà per a viure en una llengua estrangera

Conec el llit fred, el matí sense café

Conec l'espera que germina per a ningú

L'espera d'algú que podria tocar a la meua finestra amb les seues ales

o una vella carta entre els llavis.

Al cor de l'hivern la poesia encén un foc

i en les més profundes solituds ompli el cel de garses blanques

que sempre venen per a fer el seu niu en la meua veu.

Ismaël Diadié Haïdara

Més sobre l'autor, ací i ací

[Traducció pròpia]

WILLOW WAND WILLOW WAND

(Imatge presa d'ací)

WILLOW WAND WILLOW WAND

 

No trigaré a tornar, no,
així van dir-m’ho les fulles
tintades.
Aniré pels camins,
omplerts els pulmons
per les guspires dels salzes.

A la primavera, amb l’arribada
dels ocells-tintorers
m’adonaré
que no hi haurà ningú esperant-me.

L’estiu tocarà el baix
envoltat d’estols d’insectes,
i el sol tot sol i jo dissolt
feliç sota l’estufa sagrada
sentiré alguna cosa com
una necessitat de jurar.

A l’hivern entraré a casa,

i besaré el teu cadàver
feliç d’haver fet tard.

Pere Vilanova

Lanyu

Adia Edicions, 2018

Més sobre l'autor, ací