EMPREMTES

Tota tu, perfil de poesia, lluites contra el buit amb la paraula plena. Qui escolta? Qui et demana? Ets tu sola en la nit dels poetes. OLGA XIRINACS
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Filosofia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Filosofia. Mostrar tots els missatges

dissabte, 2 de gener del 2021

O PENEDIMENT O SENTÈNCIA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)


O penediment o sentència

 Hanna  Arendt


¿Qui ha demanat perdó

pel patiment i per la sofrença,

per la mancança i per la recança?

 

¿Qui se’n penedeix del mal ja fet

quan encara crida la terra

per veure si algú se'n recorda,

per veure si allà poden trobar-la?

 

¿Qui recorda l'oblit?

¿Qui renega la terra quan encara està tacada?

¿On seran els ulls que li dignen l’existència?

 

El llampec que commou i que desperta

dins la realitat gasosa

de cares sens ulls,

de peus que no miren

ni el peu ni el pas,

ni per on caminen.

 

¿Qui reconeix el carnatge,

la immolació salvatge

que esquiva, cruel i atroç,

els perfils acurats de cada figura,

de cada bosc, de cada oceà,

de cada cim, de cada ostatge?

 

¿Per què encara no hi ha gest o actitud,

o acte o protocol, o intenció o resposta?

Encara alguns, furtius,

refusen cosir les ferides

i brodar el perfil,

deixant que la vida, a cor obert,

s'asfixie.

 

Sols a la bategada es trenca el silenci.

El crit trenca el cor, amunt,

glaçant la llança i directe al cel

s'escolta el malefici.





Aina Garcia-Carbó

Crònica de la cadència

Vincle. 2020

Més sobre l'autora, ací

dijous, 31 de maig del 2018

EL GAT FILÒSOF D’HIPPOLYTE TAINE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
EL GAT FILÒSOF D’HIPPOLYTE TAINE
A Jaume Pérez Montaner
¿A quin discerniment es lliuraran
aquests homes rigorosament dissenyats
per la mà incerta de l’oblit
i que fugen capcots per inhòspits camins
sense memòria ni arteria?

¿Aquests homes que ha parit el silenci,
podran discutir amb passió
sobre el fum o la boira que els entela els ulls
sota l’arbre del bé i del mal?

¿O, tal vegada,
el vol implume de la mirada adusta
-el buit voraç del nervi òptic-
els escamparà dins d’un mar de dubtes
i els aturarà al límit de l’horitzó
on una grotesca bandera
jau enclavada al costellam d’un difunt?

Afectats com estan pel càstig
de la fragilitat i de la incontinència,
aquests homes que no es reconeixen,
       que s’engulen a si mateixos,
de segur, no seran capaços
-envanits i superbs com són-
de lliurar-se al goig i a la felicitat.

Sí.  Certament.
     S’imposa de manera urgent
                la creació del nou home.

Res, però, d’extraordinari.            


Jesús Giron  Araque
Inèdit
(Poema llegit en la Celebració a Jaume Pérez Montaner el dia 24 de maig de 2018)
                             

dimecres, 16 de maig del 2018

EL BÚFAL DE LAO-TSÉ

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
EL BÚFAL DE LAO-TSÉ

Muntat en un búfal m'esvairé en silenci,
en aquest silenci nu que ens prem
i que és d’on venim,
allò més difícil de pensar
i que mai podríem dir, ni tan sols xiular.

L’impenetrable
que no existeix i que no és res
i que, malgrat això, ho penetra tot,
com ara la boira, el vent,
aquest pes que plana damunt les teulades
o l’olor del teu desig, la humitat.

A sobre del meu búfal em perdré com un peix,
callat, sord, lleuger i fred.

Antoni Defez
L'arc de la mirada
Perifèric Edicions, 2007
Més sobre l'autor, ací i ací

dissabte, 25 de febrer del 2017

JUSTINIÀ TANCA L'ESCOLA D'ATENES

("Escola d'Atenes" de Rafael, retocada per mi)
JUSTINIÀ TANCA L'ESCOLA D'ATENES
A Olegari Gonzalo.

Mireu, amics, en què s'ha convertit l'Escola 
d'Atenes, mireu com els funcionaris 
del coneixement operen sobre l'esperit 
dels alumnes, una inquietud de rutines, 
la taula humiliada pels anys de la fusta.
Mireu l'aspecte d'este bon home, 
pare de família i responsable, com des de 
la seua humanitat d'universitari gris 
l'ensenyament s'ha convertit en inèrcia 
adquirida, ambrosia per a buròcrates 
cansats, un bon lloc per a jubilar-se. 
I per les portes de l'Escola surten 
les grans personalitats de la cultura, 
la cantarella dels últims filòsofs pagans. 
Tots aquells que donaven llum 
al pensament, fidelitat a les entranyes, 
constància d'este llumínic pati 
de fruites interiors que és la vida, 
jurisprudència fins i tot divina. 
Però ara Atenes s'ha convertit 
en un ermàs, les molses verdoses 
s'escampen per les columnes 
del coneixement i l'ortodòxia 
del poder s'imposa: són els nous 
temps que Justinià ha iniciat. 
I les portes romanen tancades, 
i la filosofia esmorteïda entre 
la pols i els enderrocs del palau.


Antoni Gómez
EL cant de l'heretge
Ed. Brosquil, 2002
Més sobre l'autor, ací

dijous, 11 de febrer del 2010

POESOFIA DEL CANTÓ

No és d’estranyar
que la hipertròfia
de la vida actual
ens duga a la pèrdua
dels valors eterns
de la poesia i la filosofia.


No és d’estranyar
que els valors eterns
de la vida actual
ens duguen a la hipertròfia
de la filosofia
i a la pèrdua de la poesia.


No és d’estranyar que
ens duga a la pèrdua
de la vida actual
la hipertròfia
dels valors eterns
de la poesia i la filosofia.


No és d’estranyar
que la pèrdua
dels valors eterns
de la poesia i de la filosofia
ens duga a la hipertròfia
de la vida actual.






Foto: "Only Alice" en Flickr
(bajo una licencia de Creative Commons)

Perdoneu però,
com diuen
els meus alumnes,
m'he "ratllat".