I DE SOBTE LA FOSCÚRIA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 I de sobte la foscúria

 

Qui il·lumina el ressò dels ulls enlluernats?

És que estic mort?

                                Potser, o així ho van decretar.

 

Qui crida llibertat? Jo escolte lluita

i amb un cos encongit impotent em rebel·le.

Una veu que és l'ofec del meu ofec,

 

una veu que vull creure i tanmateix,

aquesta persistent urpada al pit,

les agulles del plor en els dos braços.

 

Sota la pell les ungles que m'arrapen,

màquina que s'atura,

sota la pell el tigre que em devora,

 

dotze, deu, zero,

and suddenly the darkness,

la rigidesa del temps i el lament

 

que entre la gent s'escanya,

la rigidesa del temps que s'esmuny.

Qui trobarà consol en els carrers

 

i en les goles desertes?

Mormoleig i basarda, les hores manllevades.

La meravella oculta dels ulls esbatanats,

 

el perquè de les coses que amargament s'obliden,

tot el record antic,

tot el que no retorna.´

                                                   1 de maig de 2019

Jaume Pérez-Montaner

Abans del vers

Edicions del Buc, 2024

Més sobre l'autor, ací i ací 

QUOTA DE CULPA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Quota de culpa

	Et deixo la moneda en el buit de la mà,
	amb precisió maquinal. I encara,
	al mateix temps, llanço els ulls
	ben lluny dels teus —hàbil sincronia
	encoberta per la foscúria.
	Ara em sembla que algú ens observa
	des d'una finestra, rere la flama d'un encenedor;
	que em veuen encertar la cistella oberta
	del menyspreu, en llançar-hi els ulls.
	M'esglaia pensar que siguin aquells nois,
	els que una nit assaltaran
	el caixer on t'arreceres
	per fer-te cendra amb les meves mans. Cèlia Sànchez-Mústich A la taula del mig Ed. Moll, 2009 Més sobre l'autora, ací