FIGURA

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Figura

El meu cor pertany
a la grapa d'un ogre.
Anna Dodas

 

Al llit, ets un martell. I el martell una tarda de calor desgranant mol·lècules de fusta. Les pellofes que en sobren són la densistat que ara sento a les orelles. He d'impedir que esclati la cova. Et veig la cara vermella i els ulls brillants dels cops, et veig trencant alguna cosa que ja hi era, les teranyines que connecten els troncs vells, un món antic, i el ploure que els palpa i que hi és, com tu, a una distància de tres capes de pell. Quasi tot orifici supurant, a cor obert, amb residus de conversa entre les dents, i les dents punxants, advertint ser el blanc ple de bombolles fent-te els altiplans de l'os endins. I és tot vermella la piscina enterbolida per l'escuma, vermell d'un os que es desintegra havent deixat per sempre la geniva. Et palpo els llavis, fent-te el so de les dents, el so d'aquest migdia amb la nit dintre, el so i el xoc de tantes dents, de ser dins teu, de ser una forma cridada a enganxar-se a un sòl de fusta, de ser brillants i amb tan poc rostre a la nit porpra de calor que és un martell que és un oblit com els ulls obstinats en encastar-se a una fondària que he perdut, que se m'enfonsa. 

 

Maria Isern i Ordeig

Rusc

LaBreu Edicions, 2023

Més sobre l’autora, ací

CODA

(Imatge pròpia)

CODA

 

Vivim d'una paraula que nosaltres no hem dit

i n'esperem una altra que tampoc podem dir.

Som nascuts a una vida que no hem encés nosaltres

i n'esperem una altra que no se'ns muira mai.

No és nostra la primera ni l'última paraula.

Ni nostra la llum última.

Ni l'última figura sobre el llenç on pintem.

Ens apropem, a penes,

a esbossar en la tela la forma fugissera

que en el llenç preexistia i la llum ens promet.

I assagem i provem,

hi tomem i esperem, corregint clarors i ombres,

enriquir el retrat amb figures penúltimes,

amb paraules penúltimes.

I estem sempre de pas,

penúltims com la llum de la vida tan breu,

com la presència:

com l'agret en el trèvol i el roig en la rosella.

No és nostra la paraula, ni la llum, ni la forma

que encara preexisteix en espera secreta

i que intentem al llenç.

La intentem com pregunta, persistent, irresolta,

com última pregunta, que no podem respondre:

si després de la mort s'hi val que hi haja vida,

si abans i per tothom no la hi ha haguda.

Antoni Ferrer

Lux Aeterna (dins Poesia Completa 1979-2021)

Institució Alfons el Magnànim, 2021

Més sobre l'autor, ací i ací