 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
S’ha revifat obscur el fred
i al despertar les parpelles eren fosques.
M’han llançat al pou gelat,
profund i abrupte,
però el que no sabien
és que he caigut en gràcia.
¿Quina aspra conspiració,
sublevada pregunta, quin conjurat complot
ha sagnat entre nosaltres i ha desfet
els somnis a la set?
No. Més no.
Cavalca la nit a lloms del crit i de la resistència
el cant que aclama i anuncia la torxa,
perfum que a totes il·lumina i agermana.
Es vaticina el presagi a colps de ferradura,
s’ha despertat primitiva la bèstia i no hi haurà essència
a qui no empremte sutura.
Prou. Més no. Atureu-vos.
Deslligada de l’absència, de l’esma i la perduda
emprenc el camí amazònic al gust sentit dels meus principis,
decidida manera d’escoltar l’ànima,
assumisc el deler per la llibertat que em declama.
M’impute
per lluitar la vida al cor de la síl·laba
que em dibuixa la pell i brota a les axil·les,
per incendiar el murmuri i produir soroll,
per lliurar la fera i alleujar ferides.
Cedisc
per intentar convergència i adhesió
amb els tractes de la gola,
per avivar l’eco de cada vibrant respiració,
per esbrinar nervi ocult, acció, a l’ombra del desfici.
Ho al·legue, ho rendisc, ho depose,
el clam, el nervi, l’anhel, la revolta,
veniu,
és l’única cosa que sé segur,
habitarà per sempre a casa nostra.
Allà, podreu trobar-me.
Allà, podreu trobar-me.
Aina Garcia Carbó
El cor heretge
Bromera Edicions, 2020
Més sobre l'autora , ací
Entrades
