Tantes vegades he pensat
que s’erren els qui diuen
que era tot un senyor, el meu pare,
avui un home en un retrat.
És un dibuix d’un amic seu,
a la lleixa de la xemeneia,
al costat d’un rellotge, no pas
com el de la tia Helen eliotiana.
Els senyors, si no m’erro,
són persones molt ben educades,
i morir és una grolleria imperdonable.
Més encara quan no tocava.
Re(visions)
Viena Edicions, 2026
Més sobre l’autora, ací
No desapareix, només es transforma.
En una orquídia, en un escuradents.
En coses ridícules que no s’hi assemblen.
En una tristesa que ve com un mareig,
en el rostre d’algú que renta els vidres d’un Volkswagen.
En la capa de gel que va cobrint
el mar i el vaixell on li tenies una cambra
guardada. Tot i així, no desapareix,
només es transforma,
és a dir, que potser no mor.
Dos viatges
Edicions del
Buc, 2020
Més sobre l’autora,
ací
En ordre de batalla
Tant és l’ergull e l’enveja que s’an
que no s’ich veu cominal pauch ni
gran,
perquè vem tuyt capval a mal viatge.
Vam pregar davant d’un arbre enorme,
ens ho vam prometre tot, viure junts,
morir junts, corrompre’ns, extasiar-nos,
només importàvem tu i jo.
Els mestres, els amics amb gelosia,
el barri, ple de mares i de dracs,
no entenien la bellesa, els versos estramps,
et feien Clitemnestra, i de mi deien
que ja et devoraria, com Saturn
els fills que no volíem i hem criat.
Però mira’ns ara, cap Déu, compadit,
ens transformaria en aus.
Ennegrits i plens de bastardies
hem alterat el més elemental,
ara sí que entre tots dos no fem ni una ànima,
tenim tota la lògica en ordre de batalla
i no recordarem haver viscut un dia,
el dia més higiènic després d’un temporal.
Hem mort sense honestedat la vida morta,
ens enverinem la sal, perquè així com el príncep
que dubta salvar el rei d’una mort segura,
ens fa por el futur i ens doblega el passat,
no volem consells que ens deixin impassibles,
ni coratge, només saber que l’altre ha desaparegut
com un coàgul de neu en una allau.
Som fills d’aquest segle repugnant,
com ho era l’altre, reus de les nostres baixeses,
s’atropellen les morals, les interpretacions,
el món és com nosaltres,
no hi ha conreu sense sequera,
plaer sense delicte, així és la vida,
almenys la nostra:
Teòdat mostrant a Cèsar el cap sangós de Pompeu.
Amor de
fet
Pagès Editors, 2016
Més sobre l’auto, ací
SILENCI!
tornà a fingir
era el de sempre
l’eterna estació
allò de morir
amb un pam de nassos
amb els semàfors –de sempre– en roig
fingir
s’aturà sobtadament
l’auditori no es va sorprendre
són coses que passen o que no
estaran disposats a prendre l’odi
en la versió adient
una gota –i continuava– un glop
un deix de reflux
i fum d’incendi
el dia comença amb la desfeta
ara era la cambra
un nus distret com per dibuixar-lo
i els fets se seguiren
–no diran que no respectem les idees–
i sort –quina!– d’ésser vius
i de tindre
el dignissím
el més exemplar i grat i eminent
dret històric
de callar la veu, com qui només calla
i fins i tot se sap negar
aquest silenci obligatori
Un bell cadàver
barroc a l’avinguda deserta
Bromera Edicions, 2025
Més sobre l’autor, ací
La pinya colada va ser
el túixec
que de rebot trencà
l’amor
endormiscat al meu pit
farcit de dolça verema.
Les margarides
embolicades
amb gases de tul
van morir al jardí clos.
Des del llindar del
record
espere el seu retorn,
però
la lluna, cresol de la
nit,
silencia les paraules
amb un grapat de draps
plens de most.
Ulls de nit
Editorial Nopàtria, 2016
Puc no veure res del nom
Puc no veure res del nom,
ni dir res de les bondats que ocupen la cambra. Em col·loco el dia com si fos
un vestit. Passo la llengua damunt d’un poema. Puc la teva veu, perdre-la de
seguida, besar el flanc com si fos guix. Tots els vius són de la meva mida, els
vius amb uns forats. En quin moment obrir les pluges?
El meu cap és fort allà on l’altra dansa
Jardins de Samarcanda,
2020
Arribàrem
a l'estació a les 4.15.
Fora, déu estava tristíssim
perquè a les esglésies es feien sermons d'amor
i, després, molta gent els escoltava
tenia por de vendre a preus massa baixos
allò que tots necessitàvem per viure.
I amb aquesta por
esdevenien rics. Eren els nous rics
que exhibien llurs automòbils
i llurs prostitutes
enfront dels altres homes
que cada dia morien una mica més
sota el treball servil mecànic,
Un sac buit.
Edicions del Mall, 1986.
Rentadora
El dia que morires em vaig comprar una rentadora.
En obrir la porta
se’m mullaren els peus,
l’aigua m’agafà per sorpresa.
Ja ho saps, rius blaus em recorren el pit,
la mar se’m desborda a la boca.
Fou aquell cop, mirant la mar des de l’escotilla de la rentadora
entre el sabó i els draps bruts,
que vaig saber que t’havia arribat l’onada.
A l’instant, vaig ficar les mans en l’aigua ensabonada,
et vaig cercar debades entre la roba.
Vaig plorar amb la boca
amb les orelles amb el llombrígol,
vaig plorar amb les mans amb tota la pell.
D’aleshores ençà, rius morts em recorren les venes
i tinc una rentadora nova.
Leire Bilbao
Scanner
Ed. Susa, 2011
Més sobre l’autora, ací
4
Hem
deixat l’Arnau al bell mig de l’escala.
Però
aviat el llum s’encendrà
i
seguirà baixant com si no passés res.
Sortirà
per la porta i creuarà el carrer.
De
fet, però, només és el final.
Mireu
com va, decidit, a rentar la roba
i
no sap que avui, de fet, morirà.
[...]
Arnau
Edicions
Proa, 2024
Més
sobre l’autor, ací
Tres dols i un tigre
es un tigre que me
destroza, pero yo soy el tigre;
es un fuego que me consume, pero yo soy el fuego
Jorge Luis Borges
Lluents s’apaguen les fulles, la llum
s’obre les venes, els pulmons puden.
Òrfenes de memòria, de vídues ales,
estora ataronjada d’àlbers per terra,
tardor sereu sempre, tigre que ronseja.
Passen, immòbils, trens i estacions.
Us quedàreu a viure a les catenàries
de l’autumne, a mig aire de l’enlloc.
Només la nit torna a mi, de vosaltres,
ulls com lluernes al fons de les andanes.
Quina habitada runa, l’esperança, l’alta
tija verda, ara encenall a la meua mà, or
forestal, duel felí dins la boira —blanc dol
de supervivents, aquesta mort de no morir
ara mateix i en algun altre lloc alhora.
Els focs
ignífugs
Godall Edicions, 2023
L’any passat vaig prometre
de no tornar a morir
en les mateixes dates, la tardor
que mena l’aire fred
i empareda el portal del paradís.
Enguany he decidit
plantar-li cara amb noves estratègies:
els sards i les oblades són més grossos
quan l’aigua esdevé freda
i a la cala ningú no et desbarata
el blau monòleg de la solitud.
També el fred contribuirà sens dubte
a aquest recolliment, a aquest silenci
que exigeixen les muses
per comparèixer i dur la màgia
inexplicable de la creació.
La vida al paradís té els seus problemes:
tanta felicitat
esmussa les neurones del cervell
i tal vegada tenen
raó els desenganyats: algunes cambres
de l’ànima sols s’obren
amb les claus oxidades del dolor.
Però jo vaig prometre no morir
i les meves paraules no duran
cap pàtina de boira o de tristesa.
Seré aquesta tardor
el poeta del goig i l’alegria:
cantaré el salm del tord, la llar del foc,
els lents rissos del fum damunt el prat
acolorit d’argent amb la rosada.
I espantaré a pedrades el drapaire
avar i taciturn que, com cada any,
devers aquestes dates puja lentament
pel caminal estret que mena a casa,
i em demana aixopluc amb arts indignes
perquè me’n compadeixi:
un lloc a casa teva que és tan gran,
un racó qualsevol per al meu jaç,
sols uns mesos per no morir de fred,
tu que tens tants possibles i que pots...
Passa el mateix cada any: no puc negar-m’hi,
i en haver-se instal·lat tot m’ho trastoca.
Es torna peresós i malfeiner.
Desordenat, xerraire, només pensa
a beure i a menjar i a discutir
amb mi per matar el temps
fins que guaiti al portal un altre cop
el rostre de la nova primavera.
És pessimista i solitari.
Desenganyat de tot, no creu en res,
i se’n riu, de les meves esperances.
Només calen uns dies de mal temps,
sense poder sortir,
i jo ja sóc com ell. Ningú no sap
que a casa, hi vivim dos. De cap manera
no em visiten les muses, i els amics
no tornen perquè pensen que a l’hiverna
ell i jo som la mateixa persona.
Amb un mapa del tresor
El Gall editor, 2010
Més sobre l’autor, ací
PARAULA
Eximeix-me del compromís de morir per tu.
La meva cendra no et servirà de res, ni l'edat
maleïda tindrà cura del teu anhel quan em
demanis amors prohibits, ferides obertes
en la pell, cap al tard per on es perd el sol
inquiet.
Secrets de nit, roentors de matinada.
Darrere les Esplanes tragino el teu nom,
amb lletres majúscules, deixades sense recança.
De tu omplo cistells de raïms, portadores
de verema, raons i més raons a la vora de la bauma.
M'aixecaré de mi mateix amb mala gana
i et tornaré el nom, de lletra en lletra, d'una en
una.
Paraula!
Raimond Aguiló Bartolomé
La roca roja
Viena Edicions, 2011
Més sobre l’autor, ací
M’ho posaré difícil.
Escriuré fàcil.
Ja no jugaré amb les paraules.
Llegiré diferent:
seré el meu únic subratllat.
[...]
Em moriré igual que hauré viscut:
dolçament amargat.
Un cop dins del buit,
estic segur que ningú no
n’anirà ple.
Rotija
Viena Edicions, 2024
Més sobre l'autor, ací
Entrar
al mar de costat és com morir
si
morir fos conjunt, i no arbitrari;
Si
morir fos entrega, amistat, lluita.
Deixar
que el mar m’empassi com a tu
és
un gest que voldria que comptés.
Em
dono amb convicció de no ser més
que
tot el que travessa l’aigua freda:
pedra,
gavina, nen i boia groga.
En
l’instant que ens desfem en les onades
oblidem
el que érem: és l’entrega
d’una
vida en favor del riure etern
d’allò
indefinible, que ens escup
i
més tard ens empassa. Jo ja em dono
sense
tenir cap dubte que si mai
torno
a sortir de l’aigua estarà bé,
i
que si no ho faig més també està bé.
Saber que ho sents com jo, tot a guanyar
o
tot a perdre, em fa estar convençuda
de
no ser gens estranya ni especial.
Aquest
cop en sortim, de la negror
mig
fluorescent del mar en plena nit.
Tu
com jo som bitllets de carroussel
que salats i borrosos continuen
valent
per una vida. Els gastarem.
Clara Ballart Lladós
L'aigua entre les coses
Pagès Editors, 2022
Més sobre l'autora, ací
teixíem
tots els salms
cantàvem
com els avis
pledejàvem
a les valls
parlàvem
la llengua dels arbres
i
escrutàvem amb les mans
núvols
i cimalls
nuats a
la terra
plens
de dits sembrats
moríem
dansant
Boscana
LLeonar Muntaner Editor, 2018
El suïcidi
no t’ha sortit bé.
La buidada de blísters
t’ha fet caure de la cadira,
i estirada a la catifa
sents la impotència de
l’escarabat de panxa enlaire.
T’arrossegues per terra com un cuc
fins al sofà
on inventem un mecanisme
amb coixins
per passar del terra al sofà
i del sofà a la cadira de rodes.
Em parles d’humiliació
i de ganes de morir.
La resta del dia dorms
mentre rento els teus plats,
frego el teu terra,
estenc la teva roba i
fullejo el teu diari en aquest idioma
que entenc ben poc.
Finlàndia
Editorial Galerada, 2015
Més sobre l'autora, ací
Yo lo noto: cómo me voy volviendo
menos cierto, confuso,
disolviéndome en el aire
cotidiano, burdo
jirón de mí, deshilachado
y roto por los puños
Yo comprendo: he vivido
un año más, y eso es muy duro.
¡Mover el corazón todos los días
casi cien veces por minuto!
Para vivir un año es necesario
morirse muchas veces mucho.
Ángel González
Més sobre l'autor, ací
 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
Entrades
Comentaris
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
