EMPREMTES

Tota tu, perfil de poesia, lluites contra el buit amb la paraula plena. Qui escolta? Qui et demana? Ets tu sola en la nit dels poetes. OLGA XIRINACS
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Verb. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Verb. Mostrar tots els missatges

dijous, 13 de març del 2025

GÈNESI

 


(La creació d'Adam (detall). Michelangello Buonarrotti)

Gènesi

 

Al principi era el verb.

I tu.

I amb el discurs vam cosir un món

a mida,

             amb ombres i salvatgies desbocades

i les incerteses per preguntar-nos-ho tot,

deixant rastre del Tot sobre la sorra.

Tot, llevat del teu nom,

l’innominable,

                          el qui amb un gest superb

macula sencer el llinatge de Caïm

abans i tot del crim comès,

perquè no és crim el tast golut, efímer,

de la fruita sucosa i plaent de l’arbre de la vida,

del coneixement, el bé i el mal i tu

i jo i el desig del sexe en plenitud, golut també.

 

Perdut el paradís, el rastre animal

de la teva creació esdevé ferotge,

                                                              abominable,  

                                                                                     criminal,

i a l’ensems bellíssim perquè bell era

el fang primigeni amb què modelar

el monstre, l’àngel, l’home.

                                                  Els déus.

I després: al principi era el mite.

I tu.

 

Argos fondejat i calm davant l’arena blanca

curulla de cossos esterrecats, els ulls esbatanats,

interceptats en el viatge cap a l’esfinx

per resoldre l’enigma de la creació amb respostes

agusades que basteixen un nou discurs: l’home

que veu l’home i és el seu pitjor malson,

i tanmateix creu en ell com en el gran creador que esdevindrà.

 

La poesia no diu; suggereix.

                                                  Il·lumina.

I, aleshores, diu.   

 

El mite o la cadena de mots  

bastint un nou discurs on dir-nos tot  

allò que no sabem. I per justificar

les accions de l’home davant el proïsme inestimat

burlant la llei divina enmig la nit

(el cos sense sepultura exposat als vents del desert,

als cans famèlics udolant sota els estels),

mentre la música de les esferes fa de claca

dels mesells que assenteixen, i riuen,

i cloquegen.

                       Babaus. Babaus asseguts en trons

de plata i argent o agemolits sobre el llot

untat de sang, de semença, de la suor del treball

de l’escarràs maldant per un bocí, per aire,

pel saber contaminat d’aquest llinatge maleït.

 

Àlvar Masllorens Escubós

Escriptures sagrades

Pagès Editors, 2024

Més sobre l’autor, ací

dissabte, 7 d’agost del 2021

POEMA DE LA FI

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Poema de la fi I

[fragment]

 

Digues un nom.         Diré el teu nom.

                                 O el meu, que ets tu i que ets jo i que són

                                 també els camins que ara ens separen.

Digues un món.         El que s’escola vertical

                                 pels regalims quan

                                 frego insistentment tots els segles  

                                 que se m’aferren a les dents.

Digues un so.            Diré el batec

                                d’un peix que mor clapotejant

                                a la coberta d’un vaixell.

Digues un verb.        Diré el verb viure,

                                que és caminar i riure molt

                                —com diu Bauçà i també dic jo.

Digues un do.          Desaparèixer

                               fins que del tot no en quedi res,

                               que és el mateix que dir estimar.

[…]


Pol Guasch

La part del foc

Viena Edicions, 2021

Més sobre l'autor, ací

divendres, 11 de setembre del 2020

ELOGI DEL SILENCI

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
ELOGI DEL SILENCI

En el principi no era el Verb.
                                            Era el silenci
fet estrall estrepitós per la paraula
que alçava murs suculents i meravelles,
embalums de ferro i fang, greus entelèquies
que sagnaven cada dia pous fondíssims
on el crit es feia pàtria i victòria.

Morirà, però, ben aviat, tot ho assenyala,
aquest guirigall que en pànic ens arrossega
i serà de nou el silenci regne invicte
de l’oblit i del no-res, font de la puresa.

Marc Granell
Cel de fang
Edicions Bromera, 2020
Més sobre l'autor, ací i ací