EMPREMTES

Tota tu, perfil de poesia, lluites contra el buit amb la paraula plena. Qui escolta? Qui et demana? Ets tu sola en la nit dels poetes. OLGA XIRINACS
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Agonia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Agonia. Mostrar tots els missatges

dimecres, 28 de gener del 2026

MARINHA

 


(Imatge pròpia)

Marinha

 

Ditosos a quem acena

Um llemço de despedida!

São felizes: têm pena...

Eu sofro sem pena la vida.

 

Doo-me até onde penso,

E a dor é já de pensar,

Órfão de um sonho suspeso

Pela maré a vazar...

 

E sobre até mim, já farto

De improfícuas agonias,

No cais de onde nunca parto,

A maresia dos dias.

 

---

 

Marina

 

¡Dichosos a quienes gestea

Un pañuelo de despedida!

Son felices: tienen pena...

Yo sufro sin pena la vida.

 

Me duelo hasta donde pienso,

Y ya el dolor es de pensar,

Huérfano de un sueño suspenso

Por la marea al bajar...

 

Y sube hasta mi, ya harto

De estériles agonías,

En el muelle del que nunca parto,

La marejada de los días.

 

---

 

Marina

 

Beneïts a qui saluden

Un mocador de comiat!

Són feliços: senten pena...

Patesc la vida sense pena.

 

Em faig mal tant com puc pensar,

I el dolor és ja de pensar,

Orfe d’un somni suspés

Per la marea que retrocedeix...

 

I puja fins a mi, ja cansat

D’agonies infructuoses,

Al moll del qual mai no partesc,

La maror dels dies.

 

Fernando Pessoa

Antología primera (edició portugués-castellà)

Shantarin, 2025

Més sobre l’autor, ací

 

[Traducció al castellà de María Matta]

 

[Traducció meua al valencià]

dimecres, 3 de maig del 2023

L’AGONIA DE LA LLUNA AL TEU COR

 

(Imatge pròpia)

L’AGONIA DE LA LLUNA AL TEU COR

 

Com la flama que atreu

els insectes nocturns i els devora,

així el sol xuclava

el cos bru de la terra

i de la seva ment ara pàl·lida

lluna neixia, freda,

per encendre els contorns del castell on el príncep

pren el determini de la mort de l’adúltera

assassina del pare,

ella i el seu amant,

si hem de tornar al teatre.

Els dits del llamp causen la neu on toquen;

s’obre la neu com una rosa frígida

i tot el món abraça. Colgarà

cases i arbres? La neu

la neu la neu. Arreu soldats de foc

ja han colgat, i no saps

de quin cel que no veus

deu estar penjada la lluna,

l’arbre gèlid de la seva alegria

al teu cor, on arrela.

Els dits del llamp, però,

causen la neu on toquen.

 

Carles Miralles

L’ombra dels dies roja

Edicions 62, 2009

Més sobre l’autor, ací

dimecres, 16 de març del 2016

NUS DE FEBRE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Nus de febre, 
sang d'estiu,
límits de tots 
els llavis somorts. 
Mossos salvatges 
de les llàgrimes infantades, 
treva de riures aguts 
en la follia de les cambres. 
Mans de la neu, 
papers muts del conjur, 
de l'oblit d'óssos metàl·lics. 
Velams desarmats, foc a la 
vall salnitrada. 
Automòbil engarjolat, 
fang inflat d'una bruta 
innocència. Vitralls entelats 
del riure afilat de la cicatriu. 
Filla morta, mortalles esquives 
de la mampara tova. 
Febre deslligada, cavalls 
del fum, estol grotesc 
d'una agonia. 
Puc lloar l'hora en què 
un déu desconegut, en el platet 
d'una balança freda, m'apropa 
el Fluimucil Oral.


Josep Igual
Closed for sale
La Forest d'Arana, 1994
Més sobre l'autor, ací