[UN MURMURI DE TERRA EIXUTA...]

(Imatge pròpia)

Un murmuri de terra eixuta em nua

el ventre, com si qualcú hagués calat

foc a la gargamella o em trabucàs

tot un turó d’arena dins la boca.

Els meus fluids es filtren pels clivells

de la carn, aquest cos ja no és massís,

començ a perdre el coratge i m’alluny

cap a mons ignorats allà on adollen

harmonies i estels, un lloc més càlid.

 

Bernat Nadal

Una passió confidencial

Adia Edicions, 2026

Més sobre l’autor, ací

[T'HAS FERIT...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

T'has ferit

al girar la pàgina,

la tercera,

i és només la primera

sang, la més clara.

Ací dret davant la lletra

la mar com un gos

et llepa la tosca del cor

i sents la quera de l'aigua

grinyolar dins l'arena

sota els peus.

L'aire picat de fum, 

la fura al banastell,

avances la mà i el fester

i albires un llostre

dintre teu.

Joan Gregori Albiol

Desembosc

Onada Edicions, 2024

Més sobre l'autor, ací i ací

[QUI SOU VOSALTRES,...]

(Imatge no identificada presa de la xaarxa)

Qui sou vosaltres, granets de la platja?
Un món ha hagut d'enrunar-se, per gràcia
d'enemics invisibles
sense el més ínfim sentiment
de pietat, perquè vosaltres
tinguéssiu una existència lliure
d'éssers petits tancats en vosaltres mateixos,
amb marques poc delicades teixides
per les urpes que us han configurat.
Maleïts éssers en exili,
la vostra forma no té res a veure
amb el vulgar o esplendorós,
el límit de la vostra
existència esquerpa,
difícil de concebre en entitats
isolades com sou.
I la platja és instant, un gran instant
inconsistent i tou, per on vosaltres,
grans, escapeu pel temps, sota les aigües,
i els vostres destins, diferents, acaben
separant-vos. El Sol
il·lumina els espais,
i no veieu
el passadís ni el seu significat,
malgrat la llum intensa
projectada pel dia,
ni tampoc el volum compacte, ardent,
de la nit, no podeu copsar-lo: us és
impossible; però, sense aturar-vos,
recorreu aquest viarany,
no mireu les petjades al camí
ni us adoneu de la tasca acabada.
Sobre les teulades, el vent
fa esgarips i esbufega,
ensopega amb antics trossos de teula,
i vosaltres també participeu
en la dansa d'aquests fragments eixelebrats
i deixalles, perquè,
què sou sinó deixalles?
Però en tota deixalla lluu una joia,
car la seva entrada bull el món,
forma part d'un estret
i concretíssim univers
o, potser, d'una amplada sense límits.
La joia s'ha convertit en memòria
empeltada, amb la humil submissió
d'una branca, al maldestre cos,
aparentment inútil, que tu, efímer fragment
d'un món il·limitat, li dónes com a sòcol.
No ets només memòria d'aquest
planeta del qual procedeixes,
també ho ets del teu vagareig
a través de llindars i estacions,
terres i mars, dies i nits.
La pols del temps passats, la transmets, amb somriures
a les muntanyes i als astres, i a tots
els qui et contemplen amb la flor als ulls.

Miquel de Renzi

El missatger i les ciutats.

Edicions Alfons el Magnànim, 1990

Més sobre l’autor, ací 

LUA / LLUNA

 

 

(Imatge pròpia)

LUA 

 

Entre a terra e os astros, flor intensa,

Nascida do silêncio, a lua cheia
Dá vertigens ao mar e azula a areia,
E a terra segue-a em êxtases suspensa.

---

 

LLUNA

Entre la terra i els astres, flor intensa,
nascuda del silenci, la lluna plena
fa vertigen al mar i emblaveix l’arena,
i la terra la segueix en èxtasi suspesa.

 

Sophia de Mello Breyner Andresen

Dia del mar

Adia Edicions, 2022

Més sobre l'autora, ací

 

[Traducció de Rosina Ballester]

[ASSAGE EN L'ARENA ESBOSSOS I COLORS...]

(Imatge pròpia)

assage en l'arena esbossos i colors:
la primera llum de la lluna, crua i temorenca, 
acaricia les ondulacions tímides de les ones, 
subtils reflexos que embolcallen 
a mirada malva d'una mar 
picotejada per peixets esblaimats 
que neden talment confiats.
enllà, l’horitzó està pintat 
per les traçades de la grisalla 
que va dipositant el capvespre 
allunyat del soroll dels núvols. 
m’assec en l'arena i torne a mirar la mar.
com un xiquet bocabadat, m'encise perseguint 
els geps de les onades prenyades d'oxigen 
que arriben fins la a platja
les quals fan desaparéixer les sendes 
que els crancs hi dibuixaren 
fins que s'esgoten, tèbies i dòcils, 
abans de fregar-me els peus.
em queda capficat i naufragat, no sé per què, 
pensant en l'última onada prenyada d'oxigen 
que arribarà abans de la calma que arrossegarà
l’adveniment de la derrota muscular.
m'alce i me'n vaig: núvols de marbre 

tapen l'aureola de la lluna.

Hermini Pérez

Més sobre l'autor, ací