VOLUPTAT DE L'ENYOR

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

VOLUPTAT DE L'ENYOR

Tenacíssima, càndida enyorança,
fillola del desig i la recança,
trista amorosa de l'amor que es frisa,
crida els estels, besa la brisa!

Puresa del record extenuant-se
en el miratge d'una pàtria grisa,
feta del somni que matisa
el roig, el blau i el blanc de França.

L'àngel t'inspira i et manté el diable,
oh febre miserable
d'un dolorós i delitós amor,

tan prenedor, que un dia, per ventura
honor refet i llar segura,
enyoraré l'enyor.

Pere Quart (Joan Oliver)

Saló de tardor

Edicions Proa, 1975

Més sobre l'autor, ací

RECANÇA

 (Imatge no identificada presa de la xarxa)

RECANÇA

 

És pau només de pols la que es deposa

sobre el que ens fou amat i ens fou plangut.

Josep Carner

 

UN ESMORZAR A PARÍS

 

Et veia els ulls coberts

d’un gris intens, perduda

en la por d’un demà;

lleument el vent movia

els teus cabells, les fulles...

I dels arbres en queien

les més velles i grogues.

Mig adormida encara,

baixant per l’avinguda,

vas somriure al mateix

moment que jo et mirava.

Quan a La Chope vam prendre

un café crème, clients

habituals ja feien

el vermut del migdia.

Salvador Oliva

Poesies reunides

Edicions 62, 2022

Més sobre l'autor, ací i ací

INTROSPECCIÓ

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 INTROSPECCIÓ

 

Retornem  als versos que hem escrit,

i ens són desconeguts. La causa

ara és només un somni que es marceix,

un motiu que ni hi és.

 

I ens commou com vam escriure allò

que no reconeixem i gairebé ens estranya.

No ajuda la memòria a escatir els engrames.

 

La inquietud

plana sobre nosaltres sense encertar respostes.

Un temps que hem oblidat.

 

Potser ens penedim d’un passat evitable,

alguna història que habita l’impossible

i ja no reprendrem.

 

I la vida s’atura en aquell vell poema

que no podem refer en la memòria.

L’arrel d’aquella història resta morta per sempre

I només la recança roman en el sentit.

I lentament ens acostem

per sentir palpitar altra vegada

aquella vida antiga com la vàrem deixar    

Però el temps, seguici de les hores,

només torna el misteri

d'aquell vell sentiment

ara només imaginari.

 

Emili Rodríguez-Bernabeu

Eternitat

LdF Editorial, 2023

Més sobre l'autor, ací  

 

CIM

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

CIM

Arribar fins al cim, caure del podi,

refer-se un altre cop, amb esperança,

i fer-se amic d’un dia de bonança

per no anhelar mai més deu glops de sodi

clavant-se’t molt endins, com una llança,

per caure mort en una bassa d’odi,

sense desig d’escriure un episodi

amb el teu cos ben lliure de recança.

Sortir d’aquell forat, amb un gran salt,

i fer-te fort de nou, desfer la fila

i fer-la un altre cop. No prendre mal.

Triar vagó d’un tren que descarrila,

tornar-lo a encarrilar sense didal,

punxant-te el dit. L’albada amb sang s’enfila.

Bruna Generoso

Abstraccions i certeses

Ed. Bromera, 2016

Més sobre l'autora, ací

AMB TOTA LA RECANÇA FUTURA

(Imatge pròpia)

AMB TOTA LA RECANÇA FUTURA

Veles i barques, blaus i escuma,
esclats de sal, bandera blanca.
Al fons del silenci de la llum
uns lladrucs estamordits,
el vell magnolier vencent ponents
contra la dura terra.
La tarda és el sabor de canella dels teus llavis,
carícia de la brisa marinària,
la veu que beu la música del temps
i el periscopi atent d'una mirada
que busca la llum muda.
          A l'hora bruixa
naveguem tots els vaixells de l'instant
i la mar s'ompli d'imatges brillants
per a la pupil·la del pensament.

Tornen aquelles aus que hem vist passar
pausadament ram de les ones
a l'almadrava del temps.
Avars besem tota la llum que ens cau,
com imants de cristall, a les palpebres
i agafem ben fort la cua d'estel
d'un altre estiu que ja se'n va volant
i deixa ací la recança futura
dels indrets per on vam passar feliços.

Manel Rodríguez Castelló

Humus

Ed. Bromera, 1999

Més sobre l'autor, ací

AMB TOTA LA RECANÇA FUTURA

(Imatge pròpia)

Veles i barques, blaus i escuma, 
esclats de sal, bandera blanca. 
Al fons del silenci de la llum 
uns lladrucs estamordits, 
el vell magnolier vencent ponents 
contra la dura terra. 
La tarda és el sabor de canyella dels teus llavis, 
carícia de la brisa marinària, 
la veu que beu la música del temps 
i el periscopi atent d'una mirada 
que busca la llum muda.

                                          A l'hora bruixa 
naveguen tots els vaixells de l'instant 
i la mar s'ompli d'imatges brillants 
per a la pupil·la del pensament. 

Tornen aquelles aus que hem vist passar 
pausadament ran de les ones 
a l'almadrava del temps. 
Avars besem tota la llum que ens cau, 
com imants de cristall, a les palpebres,
i agafem ben fort la cua d'estel 
d'un altre estiu que ja se'n va volant
i deixa ací la recança futura 
dels indrets per on vam passar feliços.

Manel Rodríguez-Castelló

Humus dins Música del sentit (Tria personal 1979-1999)

Ed. Brosquil, 2002

Més sobre l'autor, ací