EMPREMTES

Tota tu, perfil de poesia, lluites contra el buit amb la paraula plena. Qui escolta? Qui et demana? Ets tu sola en la nit dels poetes. OLGA XIRINACS
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cel. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cel. Mostrar tots els missatges

dimarts, 24 de març del 2026

[AVUI NO ÉS CLARA LA NIT,...]


(Imatge pròpia)


Avui no és clara la nit, i els núvols

semblen enfosquir més encara la contrada:

hi deixen caure la tenebra com un vel de dol.

Tanmateix, la presència del mar, lluny,

anima l'ombra,

allibera els arbres del pes del sol

i les pedres del pes ombriu que les domina.

S'esborren els camins, que semblen lents,

i el llargandaix es reclou sota les pedres.

Els murs s'allargassen

i els turons confonen llurs perfils

entre la fosca alenada del capvespre.

Tot és quiet i l'estornell, damunt la bessa,

sembla que dorm, encara que guaita, gasiu,

la tornada de l'ombra.

Ni tan sols a ponent no en queda gens, de llum,

només una claror somorta s'obre

més enllà del cel

i de la lleugera presència dels estels.

Tot, en una lenta i gairebé imperceptible davallada,

va tancant-se en un repòs on la quietud

no és silenci, ni espera, ni tan sols deturament.

Només no-res, un buit, un sot ombriu,

un clot on la ment s'esfondra i es refà

del violent sotrac de la galerna.

Encara que la soledat aspriva

que empara aquest indret desvetlla, altre cop,

una rara recança de retorn i comiat.

No res. La solitud-que penses.

Sentir que hi ets. Que tot

és teu. Que res no pot ser tan tot com ho és ara.

Que no hi ha res com aquest sojorn de l'esperit,

la feina feta, els nens al llit.

Neta la roba.

És bo sentir-se gran i lliure i assenyat,

com aquests arbres vells que tot ho saben

o com aquestes pedres que ni tan sols les pot matar

el record o com aquestes bèsties que tot el dia corren.

O com aquesta casa vella que cada cop que hi torno

ens reconeix cadascú en el que som

o en el que podríem ser i potser serem un dia.

No hi ha com fer-se gran, i rius

de la pensada.


La vall, davant nostre, s'obre, s'eixampla i es desfà;

davalla entre petits turons que sembla que dansin

en la fosca, i cada instant que passa

s'enalteix la foscor; la negror arriba

cap a mi i m'embolcalla amb els fils de la posta

que tot ho van cobrint sota la fosca ponentina.

Què és el que, altre cop, aquí, em porta?

L'indret, arrecerat del tro i del núvol?

El temps que hi sóc, mandrós, endut

per la indolència de l'estiu i el no fer res?

El costum, habitual en mi, i en tots nosaltres,

de deixar-se emportar per la nuesa de la ment?

O és saber-se lliurat al moviment més propi,

amarat pel sentiment i el goig de viure?

El retorn, potser? O és l'enyorança?

O és l'esperança de retrobar el que vam ser

i vàrem perdre o el que no fórem mai

o el que hauríem pogut fer de tots

nosaltres?

Què és el que, altre cop, aquí, em porta?


Antoni Marí

El desert

Edicions 62, 1997

Més sobre l’autor, ací

dilluns, 9 de març del 2026

[EL BATEC DEL SUBSÒL...]

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

4

 

El batec del subsòl esborra el temps

amb un alè de boira perenne entre el cel i la terra.

El desig s’acumula en l’aigua de l’arrel

i els segles diuen lentament la cadència del món.

Tot ha de retornar a mi amb l’abrivament de la tempesta

i la nit centrífuga m’ha d’estirar les carns

fent-me presa de les seves llengües de bèstia.

El dolor és un funàmbul irat

a la corda fluixa de les meves venes.

La superfície rebrosta amb llucs de menta,

l’aroma càlida i dolça omple els racons de l’obaga

i recorda camins d’infantesa d’estius frondosos,

de sols madurs en les maduixes silvestres,

de dits que s’allarguen a l’encalç de la móra

indefensos encara a l’urpada de l’esbarzer,

clivellats de sang humida i tendra.

Al subsòl, però, encara predomina la foscor

quieta, eterna.

 

Lurdes Malgrat

Terra fonda

Cossetània Edicions, 2008

Més sobre l’autora, ací

divendres, 6 de març del 2026

FAM

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

FAM

 

El blau d’aquest cel

Sense matisos, algunes

Aus esporàdiques (el buit

que deixen al seu darrere),

La marinada, potser, blanques

 

Pampallugues als àlbers,

Pedretes, migpartida pilota

De goma al teulat, el pany

Desert de carretera, intuïda

 

Remor de l’aigua a la séquia,

I, allà, al fons, a l’abast

De dos dits entreoberts, un

 

Isolat rectangle de xiprers:

Tota aquesta insadollable

 

Fam de la mirada.

 


Josep Civit i Mateu

Vidrendins

9 Grup Editorial Cossetània Edicions, 2024

Més sobre l’autor, ací

dimarts, 21 d’octubre del 2025

SILENTS

 


(Imatge no identificada presa de la xara)

silents [fragment]

 

i t’empeltaves als fragments tendres de la nit, allà on

naixien humides les mans i el saüc i l’arbreda.

 

I el cel se’ns vessava com un murmuri extasiat:

com una flor que no pella.

 

Enllà de la ciutat, nosaltres silents

i encara                    desconegudes.

 

Mireia Casanyes Dalmau

Al bosc de vidre

Viena Edicions, 2025

Més sobre l’autora, ací

dimecres, 28 de maig del 2025

[JA EL VELL DEIA LA FÓRMULA...]


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 

Ja el vell deia la fórmula secreta, i llur servici

prestaven sos ministres; i ja el primer catiu,

dada la sang, cremava sobre el sagrat caliu.

Llavors la profetissa, que amb lo seu vel de llana

solia el cap cobrir-se davant la mort humana,

se descobrí i, al caire més alt del talaiot,

en actitud resolta de qui callar no pot,

alçant al cel los braços desnús i la mirada

d’uns ulls a on llampega l’encant d’una inspirada,

així parlà: –Sentiu-me, ministres i guerrers…

Precís és que aquest jove cantor dels estrangers

aquí la sang no vessi: per víctima escollida

el déu ignot demana que l’entreguem en vida

allà dins la gran Cova, son temple misteriós.

Allà, en les grans angústies, un poble temerós

penetra per deixar-hi sa víctima més pura…

Deixem viu aquest jove dins la caverna obscura.–

 

Miquel Costa Llovera

La deixa del geni grec

Adia Edicions, 2025

Més sobre l’autor, ací

dijous, 22 de maig del 2025

UN CEL DE TEL DE CEBA


(Imatge no identificada presa de la zarza)
 

Un cel de tel de ceba

 

Verderols busquerets rossinyols sól·leres

cels plens de pols una guerra que s’enlaira

amb l’aleteig de l’ocellada on comencem a ser

un fèmur mig crani mig desenterrat

una estella d’os arrencada per un tret a boca de canó

garrigó vinagrella ravenissa

deixar-se caure amb tot el pes del cos dins el verd i el groc

campànules tan fràgils

el gust de la culata del mosquetó li recordava el del pa

i el d’un formatge vell

que s’esmicolava


Sebastià Alzamora

Sala Augusta seguit de Llengua materna

Proa edicions, 2025

Més sobre l'autor, ací


dimarts, 8 d’abril del 2025

PREGÀRIA SOBRE EL BANC DEL PARC GÜELL

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Pregària sobre el banc del parc Güell

 

El cel és alt de tan blau. El mar hi puja sense fi.

Tu n’ocupes la part alta. Jo vago cec per l’ací.

Deixa que el banc arrenqui el vol

i amb cor dejú, t’amoixaré el llom.

Blanc, blau és el mantell, la pell

per al teu preuat amic.

 


Patrick Gifreu

Barcelona sense data

Editorial Café Central, 2025 

Més sobre l’autor, ací

dimecres, 5 de febrer del 2025

COBLA

 


(Imatge pròpia)

Cobla

 

Tota paraula neix d’un llarg anhel

que s’afina en el torb i empeny l’allau,

i en fondre’s busca el riu i n’és l’esclau,

fins que s’hi espilla, infús, el blau del cel.

Gran risc és barbollar, prop del parany,

perquè enllà del parlar foscant i estrany

llengua evident es gira en desengany.

 

La llum volàtil fuig, en l’airecel,

mes si l’escrius, el somni es torna brau

i t’és diví l’atzar que tira el dau

i en lloc del sis concita un bell estel.

Si vols remoure el rastre de l’engany

tot serà absurd, privat de foc i afany,

i trist viuràs, com qui s’aboca al plany.

 

La parla és la masia del rebel

que baixa al gorg, pels balços de l’afrau,

i del casull ronyós en fa palau

i del deliri acerb raó de mel.

El cant deleja el gorg que ve d’antany.

No en veus les clares aigües? Fes-t’hi un bany.

Poua’n el fons. I crea, amb mots, l’estany.



Lluís Calvo

Vitralls

Edicions Proa, 2025

Més sobre l'autor, ací 

divendres, 13 de desembre del 2024

IRIS


(Imatge Pròpia)



 

Blaus ulls de l’aire

Maria Beneyto

 

IRIS

 

Mar que et concentra.

Aigua on jugues inclinant-te.

 

Estàs en els ulls i en l’horitzó,

dins meu vora el cel.

 

I torne a preguntar-me

els ponts, els camins,

els cromatismes per on llaces

els espais distants.

 

Tot minva i es projecta

En les immensitat de l’iris.

 


Berna Blanch

Etèria, tractat sobre la llum

Ed. Neopràtria, 2024

Més sobre l’autor, ací

dissabte, 7 de desembre del 2024

AFERRAR-SE AL VENT AMB LES DENTS


(Les  filadores. Velàzquez)

Aferrar-se al vent amb les dents


El que no hi és no es pot tocar,

però et pot mossegar. Tantes coses parlen

quan callen. El rostre del capitell del claustre

està enfadat, com si li retragués a l’escultor

haver despertat la pedra.

La catedral, imponent buldog a l’aguait

que guarda la casa de l’amo, i aquest blau

gentil que fa del cel una porcellana tan fràgil.

Respirar és vidriós, un miracle imperceptible

i no te n’adones, la vida et tapa la vida.

De vegades hi ha esperança, petita flama

que encén una cigarreta i la punta titil·la,

estel fugaç a peu pla; demana un desig.

El que no hi és no es pot tocar, però

pot mossegar-te: ofereix-li el coll, i l’ànima.

Sigues el comentari d’aquell avi embadalit

davant Les filadores de Velázquez:

Pots veure-hi fins i tot l’aire, i això és dificilíssim.



Anna Bou Jorba

Aferrar-se al vent amb les dents

Godall Edicions, 2024

Més sobre l'autora, ací i ací


dilluns, 24 de juny del 2024

[AQUESTA LLUM...]

 


(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Già nella notte densa

 

Aquesta llum

que lentament transita

pel cel tibant d’abril

—un declinar esperat,

sense triomf—

et deixa un rastre breu,

de bava, a les parets del cor.

Tants dies sense tu,

en la nit densa

de cartes no llegides.

Un buit. L’espera

als caires vius de l’aigua.


Josep Maria Fulquet

Natura d'infinit

Edicions 62, 2016

Més sobre l'autor, ací


dilluns, 11 de setembre del 2023

AIGUAT


(Autor del quadre: Miquel Orts)

Aiguat

Ahir a la nit vam acabar al sofà
mirant de fer memòria
de tots els amics que han mort fins ara,

i aquest matí els he escrit
en ordre alfabètic
darrere de la llista del supermercat
que havies deixat a la taula de la cuina.

N’hi ha tants, escombrats
com per una mà des del cel,
que era bo recordar-los,
anava pensant
sota els llums freds del supermercat
mentre empenyia un carro amb una roda oscil·lant
amunt i avall dels passadissos llargs, bulliciosos.

Anava a la recerca de nabius,
muffinslinguini, nata líquida,
bombetes, pomes, bacó canadenc
i la resta del que hi havia a la llista,
que no havia girat fins a aquell moment,

fins que vaig haver passat les portes automàtiques:
allà em vaig aturar i em vaig adonar,
en girar el paper de la llista,
que m’havia descuidat en Terry O’Shea
i els plàtans i el pa.

Queia un aiguat, aleshores,
un devessall, com en diuen a Irlanda,
i la gent xipollejava pel pàrquing fins als cotxes.

Llavors jo em vaig posar en marxa,
amb passes lentes i precises,
un home xop de dalt a baix
amb les bosses del supermercat,
caminant com en una processó en honor dels morts.

Sentia que ho devia al Terry,
que era un pintor remarcable,
per gairebé haver-me’l descuidat,
a ell i a tots els altres que havien format
un cercle al seu voltant a la pantalla al meu cap.

Caminava més a poc a poc, ara,
davant de la compassió
que els morts mostraven a un camarada;

a més, no tenia pressa per tornar
a la cuina, on t’hauria d’explicar
tot això del Terry i els plàtans i el pa.


Billy Collins

Whale Day and other poems, 2020

El dia de la balena, trad. de Jaume Subirana

Editorial Godall, 2023

Més sobre l’autor, ací

dimarts, 5 de setembre del 2023

COPENHAGUEN

(Imatge no identificada presa de la xarxa)


Copenhaguen

 

Lluny

tot es torna fàcil

com quan convertíem

els iogurts en telèfons

amb només un fil.

 

Lluny

mai hi ha un blau al cel

tan intens

com on tot comença. 


Carla Fajardo

Forats

Ed. Fonoll, 2023

Més sobre l'autora, ací

dimecres, 3 de maig del 2023

L’AGONIA DE LA LLUNA AL TEU COR

 

(Imatge pròpia)

L’AGONIA DE LA LLUNA AL TEU COR

 

Com la flama que atreu

els insectes nocturns i els devora,

així el sol xuclava

el cos bru de la terra

i de la seva ment ara pàl·lida

lluna neixia, freda,

per encendre els contorns del castell on el príncep

pren el determini de la mort de l’adúltera

assassina del pare,

ella i el seu amant,

si hem de tornar al teatre.

Els dits del llamp causen la neu on toquen;

s’obre la neu com una rosa frígida

i tot el món abraça. Colgarà

cases i arbres? La neu

la neu la neu. Arreu soldats de foc

ja han colgat, i no saps

de quin cel que no veus

deu estar penjada la lluna,

l’arbre gèlid de la seva alegria

al teu cor, on arrela.

Els dits del llamp, però,

causen la neu on toquen.

 

Carles Miralles

L’ombra dels dies roja

Edicions 62, 2009

Més sobre l’autor, ací