SOM TANTÍSSIMES

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

SOM TANTÍSSIMES

 

De nit, blanques, 

molt silencioses. 

Som tantíssimes! 

 

Les nostres veus 

agafen fort les 

nostres mans. 

 

Ningú ens sent, 

som com la pols 

cega i muda; 

 

sorda, de vegades. 

Ningú ens veu 

som partícules. 

 

Éssers estranys, 

imatges fòssils 

de mons llunyans; 

dels nostres cercles, 

cercles mundans. 

 

De mare naixem, 

d’aigua som, 

i morirem sense ella. 

Filles, per sempre. 

 

Som la llavor del nostre fruit, 

que arrela i creix. 

Som la llavor del nostre cos 

en perill d’extinció.

 

Tu, jo i ella 

serem per sempre. 

Tantíssimes! 

 

Avui dia D i hora H despertam. 

Demà el món ja serà nostre! 

 

Joana Abrines

Amb accent a la neutra (Antologia)

Lleonard Muntaner, 2014

Més sobre l’autora, ací

[ES VA ENTREGAR EL TEU COS...]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Es va entregar el teu cos a la ciència.

          No. De fet, el teu cos no és ningú. El teu cos té

nom, però no és ningú. El teu cos es va deixar enrere a la vall closa, una

mera resta necessària de l’espigoleig arqueològic.

En digueren STRAPPO.

                      (Estripar.)

Membrana pètria. Cuir calcari. Finíssimes

          despulles epidèrmiques. A contrapel, el tapís de pedra es

va desprendre de la seua carn original.

Es va entregar la teua pell a la ciència. Es va

posar al servei de la nació.           Al servei de la identitat

comuna, de la majúscula, de l’afirmació, del mirall, de la renascuda

                                                                            convicció romàntica.

 

Carme Alegre

Strappo seguit de Pare Aforístic o Galatea a la paret

Adia Edicions, 2024

Més sobre l’autora, ací

ÍTACA, VESTIDA D'ETERNITAT

(Collage: Pere Salinas)

ÍTACA, VESTIDA D'ETERNITAT

 

Vaig navegant

cap al meu far daurat,

l'illa albire

i a la badia el jardí.

 

S'obrin les portes de llum:

Atena m'acull,

Argos em mira i mor,

m'abracen els meus.

 

Brolla i corre la font,

perfum de tots els perfums.

Taste el pa i el vi,

m'embriague de pur present.

 

Cauen les Hores

mil gràcies escampant,

deixaven l'illa

vestida d'eternitat.

 

Entre a l'Hort de mon pare,

plorant li parle de tanta llum

i de la mare, que ja ens espera

enllà del sol i els altres estels.

Elies Monxolí

Odissea, el viatge de Ningú

Edicions 96, 2017

Més sobre l'autor, ací

[Collages: Pere Salinas. Més informació, ací]