[LA INFÀNCIA ÉS....]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

La infància és un canteret

de sirenes a contrallum,

una trista araucana d'àguiles

al jardí de la vella escola.

 

La infància és una margarida

de mirades que agonitza,

un pou infinit de drapaires

que recapten les solituds.

 

La xiqueta dels ulls blaus

escriu poemes de cristall

en quaderns de pedra i ràbia,

llargues estrofes en carn viva

 

Marisol González Felip

Rogles

Tabarca llibres, 2024

Més sobre l’autora, ací 

[A L'ANDANA HI HA UN POU...]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

A l’andana hi ha un pou de llum, una maroma de jorns tremolosos que navega els anys i la rodalia. A l’andana hi ha un bosc de fam, un badall de trens dins la memòria. I un pam d’asfalt fonent-se amb els raïls en els túnels secrets de les primaveres.

Marisol González Felip

Paral·lelament,1996 (dins d'Antologia Cordial)

Editorial Neopàtria, 2022

Més sobre l'autora, ací

[LA MAR VENIA...]

(Imatge pròpia)

La mar venia a voltes com una sola ona,

com un sotrac immens del desig absolut,

com un esquit de temps en la pell ferida,

com un gran esternut dels sentits i de l’aigua,

com un bosc d’oblit en l’íntima quietud.

 

Remor constant, espill de déus i blaus,

mare de fang i nit, connubi de les hores.

 

Ara que la ginesta del pit floreix eterna,

arribaran cançons a la vora del vent

per encìsar els peixos que et naveguen la sang.

 

Destriarem els mots que s’amunteguen tristos

en platges de delit i amb la carn humida.

Marisol González Felip

Suite de València

Babilonia Edicions, 2012

Més sobre l'autora, ací

NOU POEMA AMB DATA: 31 DE MARÇ

(Estany de Nules. Imatge pròpia)

31 DE MARÇ

I així envoltem el nostre rostre present d’un gran buit

On patim com a pèrdua allò que un dia rebutjàrem

Robert Cortell

En aquells dies la panxa del temps

criava àlbers en les comissures

d’un país perplex de llavis i verds.

Les ciutats s’anomenaven com tu.

Hi havia abrils als terrats de l’aire,

versos vius als pitxers de les hores,

pluja als carrers dels setze anys i onades,

freixes antics en els paisatges d’aigua,

l’alegria de rentar el silenci

i garbells de mar respirant la sal.

Ara ho dic i recorde els budells

d’una alba eterna partida de foc,

ara que he conegut la cendra trista

i els pel·lícans fan ombres de fum.

(La desfeta és un desert de clepsidres,

certs incendis en els boscos de la carn,

la consumació del desdesig.)

Marisol González Felip

Inèdit

POEMA AMB DATA (CII): 31 DE MARÇ

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

31 DE MARÇ

I així envoltem el nostre rostre present d’un gran buit

On patim com a pèrdua allò que un dia rebutjàrem

Robert Cortell

En aquells dies la panxa del temps

criava àlbers en les comissures

d’un país perplex de llavis i verds.

Les ciutats s’anomenaven com tu.

Hi havia abrils als terrats de l’aire,

versos vius als pitxers de les hores,

pluja als carrers dels setze anys i onades,

freixes antics en els paisatges d’aigua,

l’alegria de rentar el silenci

i garbells de mar respirant la sal.

Ara ho dic i recorde els budells

d’una alba eterna partida de foc,

ara que he conegut la cendra trista

i els pel·lícans fan ombres de fum.

(La desfeta és un desert de clepsidres,

certs incendis en els boscos de la carn,

la consumació del desdesig.)

Marisol González Felip

Inèdit

NOU POEMA AMB DATA: [N'ÉREU TRES...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa, retocada per mi)

XVIII

N’éreu tres com una trinitat humana i bella.

N’éreu tres, tres vèrtexs humils d’un triangle tendre,

una família amb mires i mides i llar:

la dona àngel, la xiqueta dels teus ulls i tu.

Compartíeu la pluja, el pa, el fred i els dies

amb una alegria pobra, caldria dir plena.

N’éreu tres fins el nou de gener del trenta-sis.

Una ràfega de punys amerà els horts de guerra

i ploraren els cànters al canterer de casa.

Fou una matinada dejuna de llum fosca,

plogueren ferides sobre els reguers i les aixades

i d’ençà el plany vestí de negre tota la història.

No fou just perquè ara estaries ací destriant

músiques d’herba per als davantals de la vida

i collint fruits d’arena per als ventres de mar.

N’éreu tres com una trinitat humana i bella

    i un cataclisme, de sobte, trencà el calendari.

Marisol González

Pasqual

Ed. 7 i mig, 2001

Més sobre l'autora, ací 

POEMA AMB DATA: [CINC DE GENER...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

VII

Cinc de gener i les sabates buides

 de tu.

           Només un mail trenca el matí

com un discurs de palla universal

que em distrau l’efecte de l’alprazolam.

Demà, sense ganes, vaig a Madrid.

En quin cantó o taula de marbre

oblidaré el teu tacte d’orquídia,

la llum dels teus llavis que m’ha encés

una estació nova de cireres?

Queda’t amb la dignitat que albire

des de les meues pupil·les d’herba.

Marisol González

Contratemps

Ed. Germania, 2014

Més sobre l'autora, ací

POEMA AMB DATA (LXXX): [TU VINDRÀS EL NOU DE SETEMBRE...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Tu vindràs el nou de setembre

amb els negres cabells mullats d'aurora.

Jo t'inventaré la màscara d'un abraç

en el llindar de la porta.

Tu em mostraràs el nou espai

amb poques paraules,

et mantindràs distant de galtes.

Jo et miraré amb el cor a la gola,

tu em miraràs penetrant-me

la caixa forta del pit,

esperaràs un concepte

que resumisca les vacances

o alguna cosa semblant

a l'aventura d'expressar-me

amb el rostre intens,

completament intens de tu. 

En la meua pell succeiran revolucions.

Marisol González Felip

Afegiràs abril

Ed. Derzet i Dagó, 1993

Més sobre l'autora, ací

POEMA AMB DATA (LXXI): [CALDRIA DIR QUE LES ORONELLES...]

(Imatge presa d'ací)

Caldria dir que les oronelles

no han vingut el dia nou

i que el retorn d'aquest capvespre

deposita empremtes de desig invers

sobre l'asfalt de gener

sense rellotge,

agre, primari i humit

com un comiat a les parpelles 

que no detenen els salzes. 

(Adéu potser m'ha dit la lluna).

 Marisol González Felip

Afegiràs abril

Ed. Derzet i Dagó, 1993

Més sobre l'autora, ací

D'AQUEST JUNY DE TENDRA MARINADA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Novament sacsaré els peixos dins la sang 

com ho fan els mariners amb les paneres.

                     JOAN F. GREGORI

Un sonet com la mar, foc i solstici 
que agombola un destí de besos d'aigua, 
uns versos com garbí de llavis vius 
i la llum de tu que destil·la l'alba. 

La lluna disfressada de girafa 
s'escola pel laberint dels teus dits 
i en dolces onades d'ulls i escuma 
m'alfabetitzes la pell amb l'alé. 

És per això que amaneixen parpelles 
sobre el coixí fugaç de l'esperança 
i adoben el somni de les orquídies. 

Jo, des d'ací, t'intente la mar, creu-t'ho, 
en aquests peixos de carn i colors  
que em baten el desig de navegar-te.

Marisol Gozález Felip

Mar d'heura (dins de Paraula del retorn - Tria personal 1988-2000)

Brosquil Edicions, 2002

Més sobre l'autora, ací 

POEMA AMB DATA (LXI): [CINC DE GENER...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Cinc de gener i les sabates buides
De tu.
Només un mail trenca el matí
Com un discurs de palla universal
Que em distrau l'efecte de l'alprazolam.

Demà, sense ganes, vaig a Madrid,

En quin cantó o taula de marbre
Oblidaré el teu tacte d'orquídia,
La llum dels teus llavis que m'ha encés
Una estació nova de cireres?

Queda't amb la dignitat que albire
Des de les meues pupil·les d'herba.

Marisol González Felip

Contratemps

Ed. Germania, 2014

Més sobre l'autora, ací

POEMA AMB DATA (XVIII): VINT-I-DOS DE SETEMBRE



(Aín. Imatge presa d'ací)

Tu m'oblidaràs potser un diumenge

amb un obscur arrap de lluna.

Jo recorde a Aín un baf

de llàgrimes fonent-se

amb un destí de llums viatgers,

l'inici de la nit estranya de setembre

i un grapat de mosques apegaloses

que m'embafa la pell de soledat.

Subratlle la tristesa del teu nom

en les muntanyes enfosquides d'aquest poble.

Enfront, les escales dels teus llavis

que remarquen l'oblit

sota l'eucaliptus.

I el ritme ascendent

de les teues roques alegres

que perboca la font.

Jo t'estime amb un any

de gestos quilomètrics

i amb una fe de mots

decapitats contra les boques.

I escric la teua veu

en els espais d'aquest capvespre

a la serra, avui vint-i-dos

de setembre, amb una fugida

de gavines als ulls

sobrevolant-me la platja

deserta on ens férem les carícies.

(Tristament em batega el teu nom,

vull dir amb un enrenou de membrança).

Marisol González Felip

Sirimiri (Memòria de llavis)

La Forest d’Arana, 1994

Més sobre l'autora, ací.

POEMA AMB DATA (XV): VINT-I-QUATRE D'AGOST

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

L'agost és un recolze del camí encés de record.

L'agost l'habiten dies d'emergència en el tacte.

L'agost és un ritme de braços des d'un seté que

agiten els llums artificials de Bilbao.

L'agost és un viatge al nord de les meues

despulles.

L'agost, el vint-i-quatre, és un pont de boques

sobre la ria del desig.

L'agost em grata les venes ara i és un palpís de

soledat en els dits de la tristesa.

L'agost, aquell agost teu i meu, previ a les

pluges.

L'agost i Kanala, la bella latitud de la maresma

que ens omplia les mans.

L'agost, Aste Nagusia.

L'agost de les cartes i de les melodies d'herba en

l'ascensor.

L'agost i les històries d'Àfrica quan se'ns fonien

les parpelles amb els bedolls.

L'agost i ja no existeix la casa ni el telèfon, ni

el balcó del teu pit quan naixien les llàgrimes.

L'agost i l'odi gelat d'oblit com una porga per a

l'amor.

L'agost, i una platja nua que ha imaginat un

adàgio com un ganivet a l'esòfag de les paraules.

L'agost, i m'atrevesc de dir-te que encara

t'estime, malgrat les bambolles de mesos que em

bullen als llavis i que no sé si són certes.

Marisol González Felip

Sirimiri (Memòria de llavis)

La Forest d’Arana, 1994

Més sobre l'autora, ací.

POEMA AMB DATA (II): DIMECRES, VINT-I-CINC DE GENER

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Dic el teu nom i s'ericen les ombres;

les papallones que em sobten la pell

inicien un vol interrogant.

Dic el teu nom i plouen raigs coberts

de gestos —diàfana presència

d’ulls— sobre un cos de respostes i aus.

Dic el teu nom avui, dimecres, vint-

i-cinc de gener de cap any.

                                           Trobe

a faltar, si més no, el frec de vida,

la impenetrable quietud del teu alé,

i torne a dir el teu nom i no hi ets.

Dic el teu nom perquè n'he oblidat altres

i potser amb ell anticipe cendres,

rostres que equidisten el mateix bri

de tristesa entre si.

                              I dic tots els noms

i convenen en tu; els oblits blaus

s'assemblen al teu plor; el meu dolor

de segles embolcalla les petjades

dels teus somnis solitaris i dic

universos amb el teu mateix nom.

Marisol González

Crònica de llunes

Germania, 1993

Més sobre l'autora, ací