Ara estàs sola, a la intempèrie,
i, per saber qui ets, et mires al mirall
perduda en la paradoxa d’un cos representat
que és sempre enunciat
malgrat la xemeneia, el mètode i el discurs
d’aquell filòsof podrit en la desconfiança
d’allò que estava fora del seu nom,
sense saber que el jo és subjecte
només en tant que cos.Jo, Imaginació,
Potser en aquelles hores del foc i l’ergo sum
ja s’intuïa l’inici de la fi, l’esgotament d’un temps
que era instant, ara i aquí,
l’adeu a la festa de la pell i els orificis,
de la metamorfosi: l’etern esdevenir,
del carnaval i Gargantua, de la fragmentació,
de la imaginació i la sorra de la platja.
Sonava ja l’última nota de la dansa de la mort
—oh festa stultorum, good bye risus paschalis!—.
Arribava Crusoe a l’illa a desvirgar-la
i xiulava Divendres tot escombrant
la casa de cristall de Frank Lloyd Wright.
Calgueren dues guerres per desvetllar
l’atroç ferocitat d’un déu inversemblant
que no mirava el cel, que no dubtava mai.
Calgueren dues guerres i un disgust,
les queixes d’aquell maig i un armari mal tancat,
les lluites per la nit, els bars de llibertat,
les queen, els king... les drag.
Aquesta sang
Café Central de Poesia, 2024
Més sobre l’autora, ací
Entrades
